La trucada d’en Toni, en què em demanava un article narrant algunes vivències per commemorar els 45 anys d’aquest diari, va ser com la magdalena de Proust. Em va evocar l’època de les Estampes del segrest d’Olot. Feia poc que havia començat a la universitat i a treballar a El Punt, en què he après no només la professió, sinó de la vida, sobretot de la vida. El segrest de la farmacèutica em va forjar com a periodista i em va treure tota la vergonya i les pors que tenia una noieta de 18 anys que acabava de marxar del poble i d’instal·lar-se a Girona per viure aventures universitàries i periodístiques. Hores a la carretera de Girona a Olot per intentar obtenir la primícia, i tardes i nits de guàrdia, primer, a la farmàcia i, després, sota les voltes dels jutjats, fent guàrdia amb els companys d’altres mitjans. Frustracions en rebre evasives dels comandants dels posts de la Guàrdia Civil on acudíem per obtenir informacions, per les penjades de telèfon de familiars i coneguts de la farmacèutica… Però també satisfaccions en comprovar que el nostre diari anàvem al capdavant en les primícies. L’equip de l’aleshores secció de Divers estàvem gairebé eufòrics per la feina feta. Sí, eufòrics. Així ho vivíem. I ho vam viure tan intensament que vam acabar perdent encara més nits per fer la nostra versió novel·lada de les anècdotes viscudes i les investigacions recollides en el llibre Estampes del segrest d’Olot. Tantes hores hi vam dedicar que els meus companys de pis –cinc érem, encabits en un pis fred i envellit del carrer Nou, tan envellit que se’ns va acabar fent un forat al paviment de la cuina a través de què vèiem l’antiga barberia de la planta baixa– em deixaven el sopar a punt de ser degustat.

De la mateixa manera que aquell llibre –que va ser presentat per l’aleshores professor meu de la universitat i escriptor Javier Cercas, que en aquell temps tots admiràvem, lluny del Javier Cercas que després va declarar-se anticatalanista i antiindependentista– el vam titular amb estampes, plagio el mateix títol per a l’article, perquè, si me’n surto, pretenc recollir-hi flaixos d’experiències viscudes a El Punt relacionades amb la meva trajectòria personal.

El mateix fil del segrest em porta a recordar la frustració que vaig tenir quan l’Iñaki va alliberar Maria Àngels Feliu aquell dia del Ram del 1994. No és que no m’alegrés pel fet que, després de 292 dies de captiveri, la treiessin d’aquell cau, sinó que jo era de viatge de 3r de carrera a Istanbul. Sense xarxes socials, ho vaig saber per la trucada familiar de rigor. Les mirades atònites dels meus companys de carrera no creien que vessés llàgrimes per no poder anar a cobrir la notícia. Així vivíem el periodisme. Com si ens hi anés la vida.