1995
L'esclat de l'oci de masses
Hi ha esdeveniments de l'esfera lúdica que semblen no tenir la transcendència dels grans fets polítics. Però no és així. El 1995 s'obria el parc d'atraccions de Port Aventura, que fins ara ha resistit bé els sotracs d'aquesta mena d'oferta lúdica fins al punt que aquest mes ha incorporat una nova àrea temàtica dedicada a Barri Sèsam. La gran atracció del parc ha estat sempre el Dragon Khan, que serviria anys més tard al conseller Carretero com a metàfora dels puja i baixa del primer tripartit. Però, si el cos necessita alegries i marxa, l'esperit necessita la seva guia. I l'Església catalana va celebrar el seu primer concili en 234 anys, que no són pocs. No tants, però Déu n'hi do els que feia que Convergència i Unió era en el poder. El 1995 va guanyar per cinquena vegada consecutiva les eleccions. Això sí, va perdre la majoria absoluta. Aquell any, com malauradament passa en tots els calendaris, hi van haver guerres (potser, de guerra, només n'hi ha una i mai s'acaba), però dins del greu conflicte dels Balcans Milosevic i Tudjam van signar el tractat de pau a Bòsnia i Hercegovina. Els radicalismes, però, continuaven fent de les seves i un jueu radical assassina el primer ministre Isaac Rabin. El 1995 també va ser lamentable per la pèrdua del gran historiador i crític d'art Joan Ainaud de Lasarte. Els seguidors del rock, el blues i rhythm & blues, i de la guitarra potent i virtuosa, van haver de patir la desaparició d'un dels guitarristes més emblemàtics del rock que encara ara és referència: l'irlandès Rory Gallagher. Un altre guitarra mític del rock també va desaparèixer aquell mateix any: Jerry Garcia. El músic havia estat el líder de la formació Grateful Dead, punta de llança de la psicodèlia californiana de la segona meitat dels seixanta.
Gràcies per la propina de Ferran Torrent
El component bàsic de les novel·les és el temps. Sense temps no hi hauria novel·les. No perquè en cal molt per fer-les, sinó perquè la gran quimera del viatge en el temps sí que és possible amb la literatura. A Gràcies per la propina Torrent va fer un salt en el temps per situar-se en un territori que és a parts iguals lúcid i confús: la infantesa. A partir d'aquí arrenca una història de components personals, però també col·lectius perquè descriu un moment de la vida de València, en què les contradiccions entre la gent de l'horta i la de la ciutat eren tan fortes que permet expressar mons totalment oposats en un petit bocí de territori. I en cada món, petits microcosmos com el que forma la singular família de Ferran Torres (la similitud fonètica deixa clar de qui és l'alter ego del personatge): ell i el seu germà Pepín, dos orfes criats per un avi i dos oncles. Una família que tot i tractar-se d'un model gens corrent als anys seixanta entraria ara en la categoria de nous models d'estructures familiars. L'avi Ramon és una persona afable i els tiets els fan obrir els ulls al món des de diferents perspectives. El Ramonet, que els dóna un cert caliu maternal, i l'oncle Tomàs, un personatge envoltat sempre de dones, fet que contrasta amb la poca afinitat sexual que té l'oncle Ramonet amb les dones. Aquesta obra, com altres de l'autor, va ser adaptada al cinema. La seva claredat narrativa fa fàcil aquest trasllat, però amb l'afegitó que l'escriptor, amb el seu humor sorneguer, molt valencià, sap intercalar en el relat petits gags humorístics, en la més brillant tradició del cinema mut.
Gràcies per la propina és més una novel·la d'afectes que de desafectes. Escriptor de sentiments i sensacions, Torrent fa que fins i tot les mirades negatives tinguin també alguna cosa de positiva, com recordar els hermanos, del col·legi de Jesuïtes on va estudiar. Aquest passeig per la València dels anys seixanta és, a més d'un retrat personal, també un de col·lectiu i generacional repassant un entorn i uns fets que fan de la nostàlgia una lliçó història viscuda.
“La importància d'una novel·la mai la pot establir la persona que l'escriu”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera quan va sortir?
Va representar una mena d'inflexió, va obrir una segona etapa en la meva trajectòria, no tant de gènere sinó més heterodoxa. Encara he tingut una tercera etapa.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Fins que una obra no està completa no es pot tenir una perspectiva. No sóc de mirar enrere. Hi ha qui ha dit que Gràcies per la propina és la millor obra, però jo no ho sé valorar. Penso que un mateix no ho ha de fer. Han de ser els altres qui ho jutgin.
La reconeix com la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?
Com deia, un escriptor no pot valorar la seva obra perquè mai serà objectiu. No pot establir el relleu de l'obra.
TRIA DE REFERENTS
Sentimental
Sergi Pàmies
Les claus de la transcendència de la vida solen trobar-se en els nostres fets més quotidians. Els nostres, i els dels protagonistes de les obres de Sergi Pàmies que poden viure, com es en aquest cas, les grans aventures en els contexts més corrents. Pàmies sap jugar amb la força de la perplexitat, de fer obrir els ulls al lector amb situacions que ens sorprenen no pel fet, sinó per la mirada de l'autor.
El paradís de les paraules
(Edicions 62)
Josep Piera
El narrador i poeta de Gandia Josep Piera ha estat un dels introductors de la poesia d'Al-Andalus al nostre país. També es va encarregar de fer versions musicades de clàssics àrabs com Ar-Russafí, Ibn Aixa i Ibn Talha, entre altres. El paradís de les paraules, que va obtenir el premi Josep Vallverdú d'assaig, és un compendi d'aquesta saviesa oblidada.
Excelsior o el temps escrit
(Empúries)
“Com es pot trobar la veu de la pena?” Amb aquesta frase del llibre de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) es defineix el to literari de l'autor. En Excelsior o el temps escrit, la veu del narrador en la ficció descriu amb allò que observa a l'exterior el sentiment que té a dins amb una musicalitat que fa que els seus relats hagin d'entonar-se com si es tractessin d'una cançó quan es llegeixen.
La passió segons Renée Vivien
(Columna-Proa)
Maria-Mercè Marçal
L'escriptora Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, 1952 – Barcelona, 1998) ajunta dos personatges d'èpoques diferents en una mateixa recerca: la del poeta d'origen anglès Renée Vivien. Aquest pretext permet moure's per un entramat de personatges de naturalesa diversa. Amb aquest obra (premi Carlemany 1994) va encetar la vessant novel·lística.