Sí algú hagués aterrat dissabte al vespre als imponents jardins de Cap Roig sense saber ni un bri de la història de la música rock de les últimes quatre dècades, The Pretenders, amb Chrissie Hynde al capdavant, l’hagués posat al dia amb una vintena de cançons. Va ser com prendre una gota d’un brou que s’ha concentrat durant quaranta anys. El resultat només pot ser potent i seductor. Però el públic ja venia amb els deures fets i Hynde els va oferir el viatge que esperaven. Amb el seu magnetisme va dominar l’escenari, va interactuar amb naturalitat amb el públic i va demostrar que ella era qui marcava les regles (advertint que no volia veure telèfons mòbils o canviant la llista de temes per introduir-hi I hate myself). Va arrencar amb el senzill que dona nom a l’últim àlbum, Alone, alternant la contundència del rock més dur, amb la tendresa de temes com ara Lets get lost o l’exuberància de Night Veins, de la mà del guitarrista James Walbourne, o Thumbelina, amb un magnífic tour de force entre el mateix Walbourne i el bateria Martin Chambers, que juntament amb Hynde perdura des de la primera formació de The Pretenders. Hynde va utilitzar el seu poder gairebé hipnòtic per excitar i amansir l’auditori amb una facilitat innata i el va fer posar dempeus amb els seus hits més coneguts, especialment amb Dont’ get my wrong, Brass in pocket, i I’ll Stand by you.

Al seus 65 anys, Hynde és l’exemple patent que l’actitud, l’estil, la personalitat i el talent són els millors ingredients cap a l’autenticitat i per mantenir la connexió amb el públic. A l’escenari va lluir una samarreta negra amb el nom i la foto del rei del rock, Elvis Presley. Ella va tornar a demostrar que és l’autèntica reina. Als seus peus, majestat.