En començar Mili KK, la nova aportació al Teatre Verbatim (teatre documental que reprodueix el testimoni de persones sobre uns determinats fets reals) de Microhistòria Produccions i La Planeta presentada dins de Temporada Alta, l’actor Alberto Lozano representa la declaració que Pepe Béunza, el primer objector de consciència de l’Estat espanyol per motius polítics, i no religiosos com els dels testimonis de Jehovà, va fer davant del consell de guerra que va jutjar-lo el 23 d’abril del 1971. És una declaració pacifista d’un humanisme commovedor. Béunza continua fent-se present a través de la seva experiència a les presons franquistes i la seva perseverança en l’objecció de consciència, que va fer-se col·lectiva i relacionada amb activitats socials i polítiques.

Pepe Béunza és pràcticament l’únic testimoni prou singularitzat amb el qual, concedint-se-li temps, es perfila un personatge a Mili KK. La resta configura la història d’una insubmissió, que acaba amb la supressió de la mili obligatòria declarada paradoxalment per Federico Trillo, a través de multitud de veus transmeses per tres actors (a més de Lozano, Francesc Cuéllar i Rafa Delacroix) en permanent metamorfosi i una enginyeria dramatúrgica posada en escena per Marc Angelet. S’ha de reconèixer el treball pel que fa a la documentació, però hi ha una fragmentació i una acumulació de situacions amb les quals a vegades potser es perd la força del testimoni inicial. Tanmateix, aquesta història d’una desobediència civil ressona poderosament en el present i recorda els mecanismes repressius que conculquen els sistemes democràtics: encara més quan es construeixen sobre el terreny d’una dictadura militar.