Cor de Teatre ha fet un pas més en la seva concepció escènica. No en tenen prou amb cantar a cappella cançons i representar-les (sovint en una clau còmica), sinó que, ara, també pretenen lligar-les amb una història. El director del cor i dramaturg, David Costa, ha optat per versionar una òpera, (aparentment, el més raonable) sinó que ha decidit bastir una història de sempre (els motius de la guerra de Troia i les desventures d’Ulisses al seu retorn a ítaca) amb temes espigolats d’arreu. I l’aventura funciona, tant musicalment com escènicament. La direcció de Joan Maria Segura ha donat recursos perquè les cançons i els moviments narrin amb eficàcia. Les cançons aporten el to de cada escena.

Ulisses va necessitar l’esforç dels mariners per aixecar veles i remar quan el vent els va abandonar. També Cor de Teatre basa l’acció en el grup. Amb el grup (un privilegi) intercanviant papers protagonistes i del cor, sumant una coreografia ben ajustada amb uns elements molt il·lustratius. La clau són les veles pel vaixell. El mèrit és explicar una trama amb la combinació de telons que s’inflen i es repleguen com els papirs dels dramaturgs grecs més èpics.

Tot i la bestialitat dels fets (Polifem esquartera mariners o la tropa d’Ulisses anihilant els dissortats troians), Cor de Teatre no perd el seu toc còmic per fer-se atractiu al públic més ampli, fent una desfilada superba dels déus. La violència apareix en to d’ombra xinesa, de còmic, de coreografia i de màscares. Des de la simplicitat, des de la veu, es construeix la situació (més que els personatges i els seus raonaments). Amb aquest Troia costa entendre perquè Ulisses vol sentir les sirenes, perquè vol temptar la sort dels déus, però en canvi sí que és molt evident el joc del tapís de Penèlope, per a una espera fidel d’Ulisses, que acabarà sent sanguinària. La nova troballa els mereix un viatge ben llarg, una temporada ben àmplia.