“Si pogués no em vendria cap obra”

[Riu.] No, dona, no. Bé, per Sant Joan, en alguna foguera sí que havia rescatat coses que tenien valor. Algun moble modernista i tot.

Això sí que és veritat. Als Encants Vells, quan arribava posem pel cas un bufet amb vitralls modernistes, trencaven els vidres per aprofitar els ploms. De petit ho havia vist i em semblava tan poc civilitzat destrossar aquell patrimoni... Ningú no en feia cas. Em vaig dedicar a l’art per fer justícia. Vaig començar amb pocs mitjans, perquè no tenia uns pares rics, però vaig tenir la sort que em van donar suport molts clients. És gràcies a ells que es va salvar tot el que es va salvar. Ningú més que ells. Però ja no hi són. Ningú no ha agafat el relleu a aquella gent que vivia tan apassionadament l’art.

Estic segur que renaixerà quan els fills heretin dels pares el que aquests van comprar. Ja no voldran viure més amb la precarietat en què viuen ara, amb mobles que costen poc i duren poc. En un dinar, Joan Brossa em va dir que els antiquaris som enterramorts. Li vaig contestar que estava equivocat, perquè la nostra tasca és fer reviure l’art, retornar-li l’esplendor perduda. El vaig convèncer. Ho he fet tot per sentiment. Una vegada, em va trucar un home que havia comprat un edifici modernista a Sarrià per enderrocar-lo. M’oferia els interiors. Li vaig dir: “Escolti, això no és per treure i per vendre, això s’ha de preservar.” L’endemà, ja no quedava res. En una nit ho van tirar tot a terra.

D’aquella època només quedem Eude i nosaltres, sí. Consell de Cent no té res a veure amb el que havia estat. Hi havia una pugna entre aquests grans galeristes per fer l’exposició més interessant. L’ambient era fabulós. A la gran majoria de galeristes que hi ha ara els falta empenta. És més important la il·lusió que els diners. La gent que té molta fixació pels diners no fa res.

Ha d’estimar el que fa, tenir molta imaginació, ser treballador i ser honrat. “Per què a tu t’ha anat tan bé?”, em van preguntar. Molt fàcil: veig el que els altres no veuen. Malauradament, he hagut de vendre-m’ho. Si pogués, no em vendria mai res. M’estimo més tenir obres que diners.

Era el somni de la meva vida. Tot està tan digne com el dia que es va crear, el que li vaig dir a Brossa. Però tenim un problema: necessitem més visitants per mantenir-lo. Fa nou anys i mig que hi som, perdent diners. Tot el que guanyem a la galeria se’n va cap el museu. No hem rebut cap ajuda pública. És més: ens fan pagar els impostos d’un negoci. Això ho explico a directors de museus estrangers i no s’ho creuen. No només les institucions no han col·laborat en res amb el museu, crec que fins i tot els molesta. El director del MNAC va dir que no som un museu, sinó una botiga. En fi. Encara que hi hagi coses que ja em cansin, continuaré lluitant.