L’arquitecte egipci Hassan Fathy (1900-1989) va escriure als anys seixanta un llibre amb un títol que condensava tot el seu ideari: Arquitectura per als pobres. En aquest petit volum, desgranava un dels seus grans dissenys (realitzat però fallit), Nova Gurna, a Tebes, en què vint anys enrere ho havia pensat tot per al benestar material i espiritual d’una humil comunitat rural atrapada en el passat, ja que depenia exclusivament de l’espoli del patrimoni arqueològic enterrat just a sota de les seves cases.

Fathy els va oferir una alternativa de vida més digna (social, cultural, econòmica, religiosa, política...) amb un mercat cobert, una mesquita, escoles, magatzems d’aigua potable i un teatre a l’aire lliure. Un teatre anàrquic en què –recollia en el llibre– qualsevol persona hi podria alliberar espontàniament els seus anhels creatius. Fathy era, a més d’arquitecte, poeta, músic i dramaturg. Tot el que feia responia a la seva lògica multidisciplinària.

Escriuré una cançó i la cantaré en un teatre envoltada de l’aire de la nit és el títol de l’exposició que l’artista Hannah Collins (Londres, 1956) presenta fins al 13 d’octubre a la Fundació Antoni Tàpies. Un títol que respira l’esperança utòpica que va irradiar l’obra de Fathy, marcada pel fracàs d’unes idees impregnades de sabers ancestrals que el present implora rescatar: les de l’arquitectura sostenible i ecològica. Fathy va recuperar tècniques i materials tradicionals per forjar unes construccions molt barates, tot prescindint de la fusta, el ferro i el formigó. Es va encomanar al maó de tova per fer edificacions amb ventilació natural, deu graus menys calentes a l’estiu i deu graus menys fredes a l’hivern. Qui diu que al món àrab no hi va haver un moviment modern?, etziba el director de la Tàpies, Carles Guerra.

Collins (que va viure una llarga època a Barcelona i actualment resideix a Almeria) no va fer cas dels avisos del risc que li podia suposar visitar aquelles arquitectures de fang abandonades, situades en un territori minat per l’odi del terrorisme. Nova Gurna, que els habitants del vell assentament mai van arribar a ocupar. I Nova Baris, un oasi en ple desert a la perifèria de Luxor, la construcció de la qual hauria fet possible el cultiu de fruites i verdures, per al consum propi i inclús per a l’exportació. El projecte es va quedar a mig camí. Se’n va anar en orris el 1967 en nom de la guerra.

Amb la seva particular manera d’entendre la fotografia com un mitjà per expressar “tactes, vides quotidianes i històries minúscules”, sosté Guerra, Collins ha plasmat la seva investigació en imatges de gran format i en una pel·lícula d’imatges fixes que “desapareixen quan s’apaga l’equip”, rebla l’artista. Efímeres, doncs, com el llegat decadent i ruïnós de Fathy, predestinat a destruir-se lentament.