Un ball complex
Sol Picó estrena al Temporada Alta amb Susanna Barranco ‘Red room’, una coreografia que desgrana els múltiples rostres i raons de la prostitució
Les sabates de tacó proliferen en una peça en què Sol Picó renuncia a fer puntes
Susanna Barranco ja va exposar al documental Nues que el punt de vista sobre la prostitució va molt més enllà de la seva abolició i la seva regularització. Ara, amb Sol Picó (amb qui també va connectar a través del documental Amb el cor al genoll) ha decidit fer ballar els sis testimonis de Nues. Ho fan a Red room, que s’estrena aquest vespre (20.30 h) al Canal, dins del Temporada Alta. La coreògrafa ha optat per fer duet amb Lorenza di Calogero, una intèrpret molt més alta que ella i que resultava difícil acoblar-s’hi. Les tres juntes ballen els sentiments i les contradiccions d’uns perfils molt dispars de la prostitució. Des de la que ho fa per sobreviure a la Rambla, a la prostituta d’Amsterdam que, tot i que celebra la regulació del seu ofici legal, hi detecta noves mancances.
Red room és una peça d’alt compromís, de nou, amb la dona. És un dels temes referents de la coreògrafa que, per exemple, les va explorar a We women (2015), Només són dones (2015) o a Dancing with frogs (2017). Sol Picó s’adona que alguns d’aquests passatges han estat terriblement visionaris, com ara la violació múltiple que s’insinua a Dancing... i que, poc més tard, es coneixeria mediàticament el cas de La Manada. El repte era ballar les vivències de les sis testimonis entre les tres intèrprets. Barranco afirma que ells s’hi exposen tan vulnerables com les noies que treballen al carrer. També se’ls dona veu amb un discurs, subtil, que evita la primera persona del singular i que pretén transmetre un missatge coral: la prostitució és legal però cal preservar al màxim, encara, els drets de les dones. Per construir el discurs teatral s’hi ha incorporat la veu de Virginie Despentes (a partir d’un fragment del llibre Teoria King Kong) en què adverteix que una dona ha d’assumir el risc de ser violada. Un punt, admet, “políticament incorrecte, però combatiu”, perquè reclama que la dona superi el trasbals i s’hi rebel·li.
“No hi haurà sabatilles de puntes”, avisa Sol Picó. En canvi es prodiguen les sabates de tacó, fet que ha implicat tot un joc d’equilibris molt major respecte de les seves anteriors coreografies. En el muntatge, es conviu amb imatges del documental, però tractades per donar-li un cert aire poètic, la música en directe d’Adele Madau i un matalàs que concreta l’espai i codifica quan una intèrpret és dins o fora de la peça. Per ara, no hi ha prevista cap altra funció de la coreografia, tot i que es confia que pròximament podrà arribar a Barcelona.
‘Giselle’, en clau africana i feminista
La coreògrafa i ballarina sud-africana Dada Masilo debuta al Temporada Alta amb una adaptació del ballet Giselle (avui, 20.30 h, Auditori de Girona). Ella aposta per una Giselle feminista i contemporània acompanyada per la música de Philip Miller, que combina elements de clàssica i percussió africana, segons recull l’agència ACN.
Giselle parla d’una camperola que mor amb el cor trencat en descobrir que l’home que estima està promès amb una altra. L’objectiu de la coreògrafa en l’adaptació era parlar “de l’amor, l’engany, la traïció, la ira i el desengany”. Amb tot, reconeix que ha estat “un gran repte revisar un altre clàssic sense repetir-se”. Aquesta és la quarta reinterpretació que Masilo fa d’un clàssic, després de ls seus Romeo and Juliet (2008, Standard Bank Young Artist for Dance), Carmen (2009) i Swan Lake (2010).
A la versió de Masilo, Myrtha, la reina de les Willis, és una xaman africana. Les Willis són esperits o ancestres que criden Giselle perquè s’uneixi a elles. No són un grup de noies “dolces i tristes”, sinó “alguna cosa més terrorífica: a elles els han trencat el cor i volen venjança”. Els seus esperits només podran alliberar-se si porten al món dels morts aquells qui els han fet mal, amb una protagonista que “no perdona”. La venjança li permet alliberar-se del món dels mortals i ser lliure. En aquest sentit, la ballarina assegura que volia fer una “contra versió” perquè en el ballet clàssic de ’Giselle’ sempre hi ha la idea del perdó. Ella, però, volia donar-hi la volta i enfocar-ho des de l’empoderament perquè Giselle “no està disposada a tolerar que l’Albert li hagi fet mal”.
