Cantar a les bruixes, com és el cas del nou projecte de Maria Rodés (Barcelona, 1986), amb el títol subversiu de Lilith, no és res més que cantar a totes les dones lliures, sàvies i visibles que s’han atrevit a fer sentir la seva veu. És doncs un homenatge i una reivindicació en femení de Maria Rodés, una bruixa de veu dolça que sembla més fadrina que fetillera i que reinterpreta, amb aquests registres vocals molsuts, la cançó d’autor i les cantautores. És el cas de Soltera de la sempre present Cecilia. Acompanyada només per la guitarra d’Isabelle Laudenbach, és una de les cançons de la Maria Rodés que enamoren i part del repertori amb el qual va presentar Lilith a les comarques gironines, divendres passat, al Cívic de Porqueres.

Maria Rodés va demostrar que es pot coplejar sense aquell dramatisme hiperbòlic de les folklòriques però amb la mateixa intensitat amb l’Ay pena, penita, pena de Lola Flores que va incloure en el concert de Porqueres, sola a la guitarra; la seva versió, aparentment naïf, de Me quedo contigo, de Los Chunguitos, rivalitza amb la de Rosalía.

La lluna és protagonista en l’espectacle, una posada en escena del que vol ser la cova musical de Biterna de Maria Rodés. Biterna és, en l’imaginari dels Països Catalans, el lloc mític on les bruixes invocaven el boc. I ha servit a la cantant, en aquest camí geogràfic d’investigació, per compondre Les bruixes tornen , que recupera en la lletra els versos que Jaume Roig va escriure al segle XV a l’Espill o llibre de les dones: “Amb cert greix fus, / com diu la gent, / se fan ungüent / e bruixes tornen.” Interessant cançó que fusiona el gemec instrumental, disbauxa de l’hora bruixa, amb les veus empastades que funcionen com carícies.

La lluna transita per diferents fases mentre el concert combina la copla i altres dones lliures com el Risas del poema musical de la poetessa Alfonsina Storni. L’espectacle inclou també cançons d’ Elíptica , amb l’astronomia i les estrelles molt presents. De Lilith destaca, però, el Conjuro vasco, d’arrel balcànica, la cançó dedicada a l’ex-Capricorn (i per tant boc) de Pelo rojo, o Carta al diablo 2 , en què el desengany amorós és el d’una dona lliure.