Trencant l’anormal

Enmig de l’anormalitat que, per mandra, i provincianisme, hem convertit en habitual respecte a tot allò relacionat amb el nostre patrimoni musical, dijous de la setmana passada en dos fronts diferents es va commemorar, des del vessant musical, el poeta Josep Carner en el cinquantè aniversari de la seva mort. Si a Valls, dins la programació Gerhard-Beethoven-Carner, Carles Duarte, Margarida Aritzeta i Corrado Bolsi van relacionar la poesia carneriana amb l’extraordinària Chaconne per a violí (1959) de Gerhard a través del poema La dona arbre (1947), al Casal de Metge s’iniciava el 9è cicle Els teus clàssics, que impulsa l’Associació Joan Manén. Dues vetllades que, en la mesura de les seves possibilitats i des d’una militància desacomplexada en pro del nostre patrimoni musical, van trencar l’habitual silenci i, sobretot, vergonyosa desatenció a la música catalana en nom de la rendibilitat econòmica obviant, així, la noble missió de saber qui som i d’on venim, musicalment parlant.

Aquesta missió és fonamental per saber quins són els veritables referents de la nostra història i on, concerts com el del tenor David Alegret, el pianista Daniel Blanch i l’actriu Mercè Rovira permeten fer una composició de lloc d’allò interessant d’allò que no ho és tant. Així, Tres cançons de Gerhard no només va mostrar-nos una factura musical hereva de la tradició centreeuropea, sinó que va situar la innocent poètica carneriana en noves dimensions expressives. Amb nivells de desigualtat interpretativa, propis d’una estrena, vam poder gaudir de la proposta expressiva de Miquel Ortega i, és clar, Eduard Toldrà, on Alegret va reeixir.