“ Cada generació té la necessitat de jugar amb la tradició”

És una doble reflexió cap al concepte d’illa. Primer, entès des d’un lloc molt íntim, ja que crec que, com a persones, cadascú de nosaltres som una illa i necessitem aquesta delimitació però, alhora, sortir fora i crear arxipèlags a partir de les relacions que establim amb els altres. I, en segon lloc, sobre el fet de venir d’una illa, que és Mallorca. La idea de paradís simbolitza aquesta faceta íntima i aquesta altra més social.

Sí. Quan vaig arribar a Barcelona deia que era de Mallorca i semblava que hagués de veure el mar per tots costats. Ser d’una illa és com ser de qualsevol altre lloc, tot i que és quan te n’allunyes que prens consciència, per exemple, del fet de poder agafar el cotxe i anar, si vols, fins a Berlín. Això té una analogia en l’àmbit humà: sovint cal allunyar-se d’un mateix per entendre allò que som.

Vaig pensar que això, com les platges verges paradisíaques a les quals tant ens agrada anar, també era la nostra herència, i no hi vull girar l’esquena, ja que, les herències, no les triem. Quan érem adolescents ens agradava esmunyir-nos-hi i i anar a conèixer-hi guiris, en aquest hotels, i, per molt que els rebutgem i els critiquem, que em sembla molt bé, no deixaran de ser-hi. Cal decidir què hi fem. I jo n’he fet una jota.

La meva àvia paterna cantava i, a mi, m’encantava estar amb ella, ja que cada cop que la veia descobria una cançó. Recordo anar-hi de ben petita amb llibretes i gravadores de casset amb l’objectiu de retenir el que cantava i poder-ho aprendre.

Sí, és curiós com cada generació té la necessitat de jugar amb la tradició. Crec que, en el fons, tots estem donant diferents punts de vista sobre una mateixa cosa.

Al fet que la música popular és la que tenim de manera inconscient a la memòria i la que fa que es teixeixin unions. Vaig estar un any al Brasil estudiant cant i sentia com si la música que hi escoltava ja la conegués. La música popular té la força de despertar-nos una memòria col·lectiva.