Música

Crítica

música

Digues-li ‘Marjorie’

Tot i que Bird Eyes (2015) i Does it Ring a Bell? (2017), fins i tot First Tracks (2013), publicat quan encara era menor d’edat, van significar assoliments més que remarcables, és possible que no hagi estat fins a la publicació, ara fa una setmana, de Marjorie, un disc que podríem estar temptats de qualificar de “maduresa”... si aquesta paraula no fos ridícula per a algú amb 23 anys, que Núria Graham ha trobat exactament què dir i com dir-ho. Ben travat i amb matèria on rascar, Marjorie és el disc amb què la cantant i guitarrista vigatana, de pare dublinès, examina les seves arrels irlandeses per examinar-se, al cap i a la fi, a ella mateixa, i amb el qual, en el títol, recorda l’àvia que no va conèixer però que, en els seus primers passos com a artista, ja li va servir per crear-se un fantasiós àlter ego. “El meu nom artístic havia de ser Marjorie”, va confessar, dijous, en l’estrena del disc, concebut en paral·lel a la seva gira per tot l’Estat com a guitarrista d’Amaia, en un Apolo ple de cares, per a ella, conegudes. “Amb aquest nom segur que ho petaràs, pensava.” I tot i que és com a Núria Graham, i no com a Marjorie, que ho ha acabat petant, s’ha fet evident que Marjorie –pel qual es passegen també una Hazel i una Shirley, a través de la qual la vigatana continua dibuixant-se ella mateixa– l’haurà consagrat com una de les artistes més interessants, també exquisidament espontànies, de l’escena catalana actual.

Nerviosa malgrat que un vas de whiskey intentés pal·liar-ho (“porto uns dies insuportable... però molt feliç”, va etzibar al principi), Graham va fer brillar a l’Apolo cançons del disc com la que va escriure, de jove, un oncle seu irlandès (“no s’hauria imaginat mai que l’acabaria tocant en un lloc com aquest”) o la que adapta dels Power Burkas de Marcel Pujols; va exhibir les seves qualitats com a guitarrista continguda però infal·lible a Peaceful Party People From Heaven; i va fer rendir al màxim una banda –Artur Tort (teclats), Jordi Casadesús (baix), Aleix Bou (bateria) i, ara, també Sam Berridge (teclats i guitarra)– generosament al seu servei. Un concert, segurament, massa curt pel marc en què es desenvolupava (sala plena, estrena rigorosa i paraigua d’un festival important) però que va servir per constatar un altre pas endavant i decidit de qui, un dia, potser va somiar això en la pell de Marjorie.

Núria Graham
Festival Guitar BCN
Apolo (Barcelona), 27 de febrer


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Els Premis d’Arquitectura ja han seleccionat les 24 obres candidates

Girona

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

BARCELONA/IGUALADA
ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA