‘Kitsch IV’: 25 anys

Arriba un comunicat de Discmedi: “Kitsch IV fa enguany un quart de segle”. Cada vegada és menys habitual que les discogràfiques facin memòria, si no és per explotar al màxim el seu catàleg amb edicions de luxe només a l’abast dels seguidors acèrrims –i amb un gran poder adquisitiu– de determinats grups. No sembla que l’anunci de Discmedi vagi en aquesta línia. A més, el gran llegat musical del grup banyolí ja va quedar dispers i mal protegit des dels seus orígens: els seus tres primers discos van sortir amb el segell Audiovisuals de Sarrià, el quart amb Discmedi, el cinquè amb Música Global... La seva lluita per la màxima independència creativa va portar aviat Lluís Costabella i Joan Pairó –llavors un trio, completat pel bateria Bep Grabuleda– a una conclusió resumida en el títol del seu sisè disc, 1er curset d’iniciació al fracàs. A propòsit, aquest àlbum va ser publicat per un nou segell, Sublim Records, creat per Toni Torres, que va ser el seu mànager durant molts anys. Després van recuperar el gust pels títols numèrics amb Kitsch 7 i Kitsch 8, inclosos al catàleg d’Ariadna Records. La discografia oficial de Kitsch es completa amb l’autoeditat Kitsch Electrokàustic i Kitsch 10, editat per la discogràfica osonenca Laura R. Perkins. Deu discos i sis segells discogràfics diferents. Potser ara no es dona gaire importància a aquestes coses, però va haver-hi un temps –avís: comencen les batalletes d’avis– en què les discogràfiques tenien un pes i podien condicionar, tant positivament com negativament, el destí d’un grup. La mostra més evident: a Spotify, només hi apareixen els cinc primers discos de Kitsch i... un disc d’un grup italià que, pel que sembla, també es diu Kitsch. Farts d’aquesta deixadesa, Costabella i Pairó han continuat publicant discos pel seu compte: maquetes dels primers temps del grup, directes de diferents èpoques, recopilatoris d’èxits improbables, també les gravacions del seu projecte més recent: Kitsch a la Cova. Últimament no donen gaires senyals de vida, però sabem que són allà, al Santuari de Banyoles, fent les seves coses.

No hem parlat gaire de Kitsch IV , un disc més dur i rabiós que els seus predecessors, també una mica menys fosc: fins i tot, durant un temps, Kitsch va canviar en els concerts el negre rigorós per samarretes blanques estampades i pantalons curts. Va ser la seva versió més hardcore i val la pena tornar-hi, com a qualsevol dels seus altres discos i etapes creatives.