Un dels darrers espectacles al Lliure el curs passat va ser la lectura, entre ficció i realitat, de Sergio Blanco, Covid-451. Ha tornat a obrir amb una evident referència a la pandèmia que assota la humanitat. Ho ha fet amb dos treballs que es complementen però amb uns resultats molt diferents. Mentre qua Laura Vago i María Zaragoza conviden el públic a un viatge a les entranyes del Teatre Lliure, convertit en un lúgubre passadís d’una planta hospitalària on tracten pacients de la Covid-19, el Niño de Elche oficia una missa laica, que arrenca amb una pregària molt cínica (que combregaria amb el Mare nostra de Dolors Miquel). El Niño de Elche trasllada aquell clam a la hipocresia social a un espai molt més místic, contemplatiu, que imperceptiblement va recuperant una paraula, ara pura, de desig d’una humanitat que haurà superat la mort i haurà après les conseqüències de no atendre el plany del canvi climàtic.

Molt més íntim i pertorbador és Mi nombre es alguien y cualquiera. En la itinerància es procura deixar el visitant vulnerable, quasi a les fosques i havent d’assumir discursos i medalles als pits de militars que es barregen en les compareixences ministerials. El so, però, quan s’accedeix als sons dels respiradors i de les màquines de constants vitals de l’UVI, guanya tota la transcendència. Ja no hi ha soroll; tot és signe de Vida en majúscules. L’acció és evident, reclama un tracte més humà enmig de la catàstrofe. I, per això, es clou amb la confessió xiuxiuejada que posa nom a persones que esperen fora i a les quals no es deixarà entrar. Un drama silenciós de pacients convertits en nombres i cues de fèretres al pàrquing. L’ombra, llavors, és palpable.