Art

El gran salt de Tàpies

La fundació de l’artista reuneix 41 obres que ressegueixen totes les passes que va fer fins a arribar a la seva fita creativa: la pintura matèrica

El 1953, Antoni Tàpies va fer 30 anys. En feia dos que havia tornat de París, on va prendre una de les decisions més importants per al seu art: que estaria tan compromès amb l’avantguarda com amb la societat. En la seva obra, aquests dos compromisos que tants veien incompatibles es fusionarien. Aquest era el seu repte. I va començar un procés d’experimentació sense posar-se límits. L’artista que busca i es busca. I troba i es troba. Pocs anys després, engendrava les seves pintures matèriques, les que li van donar fama mundial. Com va assolir aquesta fita creativa? La resposta la dona l’exposició Tàpies als 30 (fins al 6 de juny), que presenta la fundació de l’artista l’any que aquesta també n’ha fet 30.

La mostra és tot un regal d’aniversari que la Covid-19 va impedir que s’obrís al juny (el mes del 1990 que es va inaugurar la Fundació Tàpies). Més de la meitat de les 41 obres que s’han seleccionat per construir el relat procedeixen de col·leccions públiques i privades d’arreu; també n’hi ha 18 que pertanyen a la família Tàpies. Totes, sense excepció, tenen molta història. I algunes, sobretot d’entre les que han vingut de fora, no s’havien vist mai a Catalunya.

Veritables joies com Composició blau ultramar, una de les quinze peces que l’artista va exposar al mític pavelló espanyol de la Biennal de Venècia del 1958, i que un any després va adquirir el Van Abbemuseum d’Eindhoven. O Gris-negre amb taques roses, d’aquell mateix 1958, l’any gloriós de la seva carrera, que posseeix un particular de Madrid. En aquesta tela, Tàpies fa emergir de la densa matèria un cul, perquè aquest era el seu anhel: donar dignitat “als aspectes de la vida considerats desagradables”, explica la comissària Núria Homs. Qui diu un cul diu un vas d’ús quotidià o una forma ovalada que ens evoca l’origen de l’existència i tot el seu misteri.

La internacionalització

La raó de ser de l’exposició, i el que la fa interessant, és resseguir totes les passes que va fer Tàpies fins a arribar a aquestes obres tan trencadores. Els diferents estadis que les van anar prefigurant. El primer, uns dibuixos (amb els quals s’obre el recorregut). Les bases de la seva pintura matèrica s’allotgen en aquests dibuixos del 1953, remarca Homs. El 1953 és l’any que Tàpies va incorporar un dels seus distintius creatius: les textures. Hi són al magnífic El crit. Groc i violeta que va portar amb un altre títol, Agonia, a la Biennal de Venècia del 1953. És l’inici de la seva internacionalització.

I també de la molta incomprensió i sovint fins i tot aversió que provocarà el seu agosarat treball al seu propi país. La seva participació, el 1955, en la tercera Bienal Hispanoamericana que es va celebrar a Barcelona n’és un cas paradigmàtic. “El meu país està 100 anys enrere”, escriurà en una carta a la seva galerista de Nova York, Martha Jackson.

El context de les obres que va fer aquells anys el trobem en una vitrina amb documentació diversa. Hi ha la carta en què l’influent crític d’art francès Michel Tapié li comunica que s’ha quedat per a la seva col·lecció personal Pintura-collage amb draps i fils, del 1955, exposada a les sales de la fundació. O una altra missiva que adreça a Jackson per demanar-li que el text del catàleg de l’exposició que li prepara estigui en català, “que, com saps, és la meva llengua”. I ho subratlla. Això, l’any 1961.

El 1963, és entrevistat a la televisió italiana, ja com un artista consagrat, i també ho fa en català. Gestos que sap a qui i a què desafien i que a partir de llavors, complerts els 40 anys, seran cada vegada més freqüents. L’exposició s’atura en aquest moment. Però aquest Tàpies, el que “no es deixarà instrumentalitzar pel règim franquista en la seva operació per blanquejar la seva imatge exterior amb l’art modern”, hi ensenya la poteta, a la mostra, amb tantes capes de lectures com de pintura.

Jugar amb els codis i les deixalles de la guerra

La Fundació Tàpies també dona veu aquest inici de temporada a l’artista afganès Aziz Hazara (1992) amb l’exposició The restless echo of tomorrow, que versa sobre l’eterna guerra de l’Afganistan des de la innocent poètica mirada dels nens que no han conegut el seu país en pau i juguen amb els codis i les deixalles militars. Els tres treballs que presenta Hazara, en format videoinstal·lació, han estat produïts per la Fundació Han Nefkens, amb sensibilitat per la creació artística en contextos difícils i marginada pel sistema de l’art.

Tot i la situació complicada que pateix des de fa temps la Fundació Tàpies, agreujada ara per la pandèmia, el 2020 és un any especial, el del seu 30è aniversari, i el celebrarà amb un programa d’activitats que anunciarà en breu. Tàpies als 30 obre la festa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona