Art

Borrell, tímid i radical

Mor als 89 anys Alfons Borrell, l’artista solitari que sense moure’s de Sabadell va dur la pintura catalana a les cotes més pures del llenguatge abstracte

“La meva obra és un llop amb pell de xai. No és per fer bonic, tot al contrari: és el drama de la vida”

El primer cop que entraves al seu taller, tan net i endreçat que no semblava que s’hi fes res, et portava directament al pati i t’ensenyava un gran estany ple de peixos de color taronja que navegaven entre herbotes d’un verd radiant. “La pintura és aquí!”, exclamava Alfons Borrell amb la seva eterna rialla de nen entremaliat, la seva manera de disfressar la timidesa, les pors i els dubtes que va carregar tota la vida. Degà de l’abstracció catalana, va morir ahir als 89 anys.

Va néixer a Barcelona però des dels 9 anys vivia a Sabadell. Pràcticament no se’n va moure. No va necessitar anar a buscar estímuls creatius enlloc, ni a les grans capitals de l’art, París i Nova York, que van atraure tants artistes catalans en la postguerra assedegats de modernitat. Ell se’n sentia, de rara avis, per molt sentit de l’humor que hi posés. De petit, no sabia ni dibuixar. En va aprendre quan va fer la mili a Pollença i va conèixer Anglada Camarasa.

Fins als 25 anys, el seu art va complir fidelment les regles de la figuració, que era el que tocava. Però llavors va fer un gir radical. Ho va provocar una escena que va veure des de la finestra de casa: al mig del carrer un obrer i la seva família menjaven. Ja no es va veure més amb cor de representar res en la seva obra. El llenguatge abstracte li va donar les eines per evocar tot allò que de tràgic té la vida.

Aquest camí el començava als anys cinquanta, i seria de tot menys plàcid. Als seixanta va fer un petit parèntesi quan es va involucrar amb l’art d’acció del grup Gallot. Però va xocar amb la seva visió intimista de l’art i el seu caràcter solitari. Es va retirar durant set anys. Rellotger d’ofici, havia de pujar una família.

Va tornar a la pintura allà on l’havia deixat. Als anys setanta, el cànon de l’informalisme ja estava fixat. Tàpies i els seus seguidors i/o imitadors dominaven el panorama. Però ell volia continuar transitant pels marges. Li van arribar a escopir obres. Va persistir. Sense remenar la cua. D’amics i gent que cregués en el que feia, pocs. El que més, Brossa, decisiu perquè pogués exposar el 1978 al Centre Georges Pompidou de París, dins la col·lectiva Seny i rauxa. 11 artistes catalans, al costat de Frederic Amat, Jordi Benito, Alfons Borrell, Ferran Garcia Sevilla i Carlos Pazos, entre altres. Brossa també va ser el que el va fer entrar en el planter de la galeria Joan Prats. De les noves generacions, el seu gran confident va ser Perejaume.

“Ells m’entenen. Entenen el que faig, que no és per fer bonic. És tot al contrari: és el drama de la vida.” “La meva obra és un llop amb pell de xai”, etzibava quan algú quedava embadalit davant dels seus colors. “Com poden dir que el meu blau és preciós? És un blau impertinent!” O el rosa, que va incorporar quan va morir la seva dona Rosa. La plorava sempre. “Soc un sentimental.”

De floritures, cap. Ni tan sols posava títols a les obres. El títol era la data de realització. Detestava l’aura de geni dels artistes. A ell, assegurava, li hauria agradat ser invisible.

Només els últims anys li van arribar els reconeixements. Els galeristes li van donar el seu premi honorífic el 2013. Els Amics del Liceu li van encarregar les il·lustracions de les òperes de la temporada l’any passat. Ara estava treballant una mostra que el Museu de Montserrat li prepara per al 2021. Però el que li va fer més il·lusió va ser la retrospectiva que li va organitzar la Fundació Miró el 2015. Per Borrell, Miró era l’artista. El preferia a Picasso. Sobretot per tarannà. Miró va ser un home de moltes pauses i silencis. Com ell, que anava cada dia a l’estudi però la major part de l’estona no tocava un pinzell. Regava una orquídia, donava menjar als ocells, observava els peixos de l’estany. La seva pintura és això.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia