A l’entrada de l’exposició que l’artista banyolí Marc Estany té oberta fins dissabte a la Fundació Valvi de Girona, Encreuaments quotidians, hi ha una vitrina amb unes figuretes que es pleguen com en un joc de papiroflèxia. Partint d’una plantilla de formes geomètriques idèntiques, en cada una desplega una solució completament diferent. Són el seu alfabet. I el seu alliberament. Després de cenyir-se a la sobrietat de la línia recta durant els setze anys que va treballar calibrant una fresadora numèrica, sentia la necessitat de tocar alguna peça més orgànica, i l’ha anat temptejant fins a passar dels plans arquitectònics amb ferro forjat a les cavitats calcàries que obté amb la manipulació del formigó. “Sempre arrossego una mica els orígens” admet resseguint amb la mà l’angulositat d’una de les seves escultures de ferro, amb el rovell a la vista, “com una pell”, que no envernissa mai (“seria com posar-hi un impermeable”, diu), ni solda, sinó que engalza amb passadors i cargols. Moltes de les seves escultures s’acosten a arquitectures utòpiques. Potser per contrast, en el treball amb formigó s’ha obligat a deixar entrar l’atzar amb unes formes més imprevisibles i sinuoses. “Una forma rodona omple, transmet moviment, mentre que la recta remet al meu passat industrial”, diu Marc Estany, que admira l’obra de Dani Karavan.