Afirmen els junguians que allò inesperat o provocat per l’atzar ho és només per a la dimensió racional, però no per a l’inconscient. La seva manifestació és sempre un avís, un missatge indicador d’alguna cosa important. Aquesta és la lliçó que ens vam poder emportar del bon concert de l’OBC, dirigit per Edmon Colomer, en la segona producció de la temporada. Colomer, inesperadament, va haver d’assumir una producció que havia de dirigir el director titular de la formació resident a L’Auditori. Però els temps pandèmics fan endreçar les agendes de forma diferent i Kazushi Ono va haver de traslladar-se al Japó per fer la quarantena prescriptiva abans de posar-se a treballar en el projecte que tenia compromès allí. El senyal de quina és la prioritat del director nipó no ve per aquesta qüestió, més que comprensible, sinó per una titularitat que combina amb la de la Tokyo Metropolitan Symphony Orchestra, la direcció artística de la New National Theatre a Tòquio i alguna altra. Aquesta situació comporta un estat que permet explicar, perfectament, el magre i sense encant resultat sonor mostrat en el concert inaugural.

La invitació per substitució del sempre sòlid i endreçat Colomer va aportar una defensa sincera i honesta de les obres de Carles Baguer, Jordi Cervelló i, especialment, la lluminosa Serenata núm.1 en Re Major, Opus 11 de Brahms, en la qual l’actitud va ser de creure’s aquella interpretació. Si amb pocs assaigs es va saber assolir aquell bon resultat, un no pot deixar de pensar què podria fer un Colomer com a titular. Concerts com aquest i per al record, segur. Mentrestant, Ono, en el seu web personal, encara hi continua anunciant el Fidelio que va cancel·lar-se per la pandèmia. Un detall.