En començar La gioia, que es va representar dilluns al Municipal de Girona dins de Temporada Alta , Pippo Delbono diu que l’espectacle reneix després de la mort, l’any passat, de Bobò, del qual després explica que, sortint de l’hospital psiquiàtric on va estar llargament confinat, va formar part de la companyia durant més de vint anys i que, sordmut, piulava com un ocell mentre, com en una obra de Beckett, esperava assegut en un banc. Reneix perquè Bobò, mort als 81 anys, va participar en aquest mateix espectacle, que, per força, s’ha impregnat de la seva absència. A la vegada, però, hi palpita invocat amb les paraules del seu amic Delbono i pels seus companys, que, com ell, han trobat en el teatre una joia de viure (tan ben encarnat en el ball) com una pessigada exultant que fa més suportables les ferides. En el seu cas, no són alienes a la bogeria, la fragilitat, la precarietat, la disfuncionalitat, l’exili..., però no per això resulten alienes a qualsevol, com tampoc el desig de la joia. “Penso en la gioia com una cosa que té a veure amb la sortida de la lluita, del dolor, de la foscor”, diu Delbono.

És així que, suposem, La gioia sense Bobò encara és més una experiència de dol (que té present un món en què a “la mar nostra, que no estàs en el cel, hi ha més ofegats que en temps de tempesta”) i de malenconia.

No s’hi amaguen la tristesa ni les ferides. Tampoc les costures d’un espectacle, que sembla com si s’estigués fent, que no es vol ni tancat ni perfecte, però que sempre està il·luminat pel meravellós sentit teatral i plàstic de Pippo Delbono expressat en la seva manera de dir el text, en els moviments dels actors, en l’apropiació de la tradició de la commedia dell’arte i del circ, en com el terra de l’escenari s’omple d’una roba multicolor o de fulles seques i en com unes flors de plàstic formen un quadre d’un gust exquisit. Tota aquesta joia teatral es confegeix amb un profund compromís amb la humanitat en la seva bogeria, fragilitat i diversitat.