Llibres

La balsàmica melodia de Job

Francesc Torralba publica ‘Paraules de consol’, un tractat de l’art de conhortar en temps de dol diferit

El silenci, diu l’autor, sovint és el millor mitjancer per ajudar l’afligit a ‘buidar-se’

A Job, que és un home honest i treballador, li cauen al damunt totes les calamitats imaginables. Li roben els camells, un incendi li crema les ovelles, li maten els esclaus, un huracà ensorra la casa dels fills i moren tots menys un... Per més que la tradició l’hagi convertit en emblema de la paciència, la veritat és que es desespera i s’enrabia com qualsevol mortal. Si aquest mestre del dolor va flaquejar davant tanta adversitat, què no farem nosaltres davant la mort incomprensible d’un ésser estimat? El filòsof i teòleg Francesc Torralba (Barcelona, 1967) proposa algunes orientacions per fer-hi front en un tractat modulat per la veu de Job, que va passar per tota l’escala del patiment, del desconcert a la resignació. “Tots som Job alguna vegada a la vida”, diu Torralba, que l’ha adoptat com a “melodia” del llibre Paraules de consol, un encàrrec d’Angle arran de la dolorosa situació dels familiars de pacients crítics de covid, que no tenien ocasió d’acompanyar els seus en el trànsit cap a la mort ni de completar el procés de dol, postergat per les restriccions.

“El tema de la mort és omnipresent al cap dels filòsofs”, diu aquest professor de la Universitat Ramon Llull que el 2013 ja havia dedicat un altre llibre al tema, Planta cara a la mort (Ara), un assaig molt més dens, amb un ampli aparell de notes, que aquí s’han assecat per “anar directament a l’os de la qüestió”. De fet, moltes de les proposicions de Paraules de consol tenen la brevetat de l’aforisme: “el silenci és la vestimenta de la discreció”, “la llàgrima és l’epifania d’una pena”, “el crit adreçat al cel és la pregària en estat brut”. La primera constatació és que “no estem entrenats per confortar, no tenim ni el temps ni els coneixements per conhortar els altres”, considera l’autor, que encapçala cada capítol amb citacions de poetes com una forma de consol delegat: “La poesia salva la distància entre experiència i llenguatge. Allà on nosaltres ens retirem dient ‘no tinc paraules’, ‘no sé què dir-te’, el poema il·lumina estats d’ànim que crèiem inexpressables, tant per verbalitzar l’eufòria com l’ofec.”

Parlar, però, no sempre és el que més necessita algú que passa pel tràngol de la pèrdua. A vegades n’hi ha prou de ser-hi, sobretot si “el que volem dir no té cap garantia que millori el silenci regnant”, aconsella Torralba, que adverteix del perill d’“esclafar” l’altre amb un excés de verbositat, però també de l’automatisme de les frases fetes: “Algunes paraules, més que consolar, contrarien i fereixen. En una societat iconocèntrica, sense temps per al pensament reposat, proposo un temps per buscar la paraula que cura.” Sovint, però, el silenci és el millor aliat, “fer tan sols de recipient perquè l’altre hi aboqui tot allò que té a dins, donar-li el temps per buidar-se”.

Quan el sentiment d’injustícia ens embarga, més que amb aflicció, podem reaccionar amb “emocions tòxiques”, i sovint contra els qui tenim més a prop. En aquests casos, Torralba insisteix en l’exercici físic com un mètode excel·lent per aplacar l’ardor abans no es torni destructiu, com ja advertien Epictet, Schopenhauer o Sèneca: “Ho estem veient al carrer aquests dies, amb esclats d’indignació que s’expressen amb violència. Si te’n vas a córrer a Collserola o al Montseny, no aboques en tornar el teu malestar en la parella o els fills.” Francesc Torralba es felicita del reviscolament de l’assaig filosòfic en català i es desmarca del subgènere de l’autoajuda i els seus “venedors de certeses en un context d’incertesa”. Prefereix un format que inviti a fer-se preguntes, per exemple sobre l’augment alarmant del consum de fàrmacs contra l’ansietat i la depressió en “una societat a la qual les teories conspiratives i el fenomen de la post-veritat afegeixen més desassossec”. Què proposa, doncs, quan tot grinyola, es trenca i cau? La recepta més senzilla: “Qui sàpiga fer de la vida quotidiana un espai de resistència i de desconnexió, estarà més arrecerat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia