Més Montaigne i menys por

Tot va començar a Facebook. És en aquesta xarxa social on Àngel Quintana (Torroella de Montgrí, 1960), ben conegut pels lectors d’aquest diari sobretot com a crític i articulista de cinema, fa temps que vehicula la seva imperiosa necessitat d’escriure diàriament i sobretot de comunicar-se amb els altres: un hàbit adquirit durant els seus molts anys com a periodista cultural, que ara manté per canals digitals l’actual catedràtic d’història i teoria del cinema i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. A principis de desembre publica un llibre titulat Estiu del desconcert, dins la col·lecció de textos memorialístics L’Accent, de l’editorial L’Avenç . El presentarà el 10 de desembre a la Casa de Cultura de Girona.

A Facebook , on escriu habitualment articles sobre temes diversos, crítiques de teatre i, per tercera tardor consecutiva, reflexions vinculades a cançons de Bob Dylan, el fatídic 13 de març Quintana va iniciar, significativament amb The end de The Doors, una secció de música per al confinament que va durar 100 dies: cada dia feia una crònica del que estava passant i la relacionava amb la lletra d’una cançó. Paral·lelament, en aquells dies estranys, com a degà enviava una carta setmanal als alumnes de la facultat per animar-los. “I aquí va sortir Montaigne. Feia temps que tenia pendent llegir els seus Assaigs, i vaig començar a fer-ho, en la versió en francès actual de Gallimard . Montaigne m’interessa molt perquè és algú que dubta i ho qüestiona tot. És un pensador lliure, heterodox i molt necessari en un moment en què sembla que tot sigui blanc o negre. Ell parla de la por, de la mort, del dolor, de la política, etc., amb una saviesa ancestral sobre els conflictes de la condició humana que lliga molt bé amb tot el que ens ha passat aquest any”, explica Quintana, que va escriure aquest Estiu del confinament, del 21 de juny al 21 de setembre, inicialment sense cap intenció que fos un llibre. Va fer “el triple salt mortal” de lligar els Assaigs de Montaigne amb cançons de grups i solistes del rock i la música popular –de Chuck Berry a Radiohead i Sonic Youth, d’Ovidi Montllor a Kitsch i Manel, tots en una llista de Spotify –, per intentar interpretar el que estava passant, amb “una visió crítica, perquè no tot anirà bé i això ha arribat aquí per quedar-se”. I era també una manera de “dignificar la poètica del rock”, segons Quintana, que s’autodefineix com “una persona de cultura” amb interessos amplis més enllà del cinema, i prepara un nou llibre per al 2021: Dylan et le cinéma .

Per al seu autor, el “tema de fons” del llibre és “fins a quin punt som capaços de sacrificar les nostres llibertats per garantir la nostra seguretat, i això és aplicable no només al virus, sinó també al terrorisme i altres qüestions. Ara hi ha un sentiment crític majoritari, però a l’estiu dominava la por”.

Enfrontat a una “experiència única, com ho és perdre totes les llibertats, una cosa que no havia passat ni en plena dictadura”, Quintana es qüestiona moltes coses: “No soc negacionista, però sí crític davant les polítiques contradictòries, perquè la gestió de la pandèmia és política i, per tant, és criticable. Encara dubto si la mascareta funciona o si només serveix per evidenciar la pandèmia. Davant uns governs que ens infantilitzen, som obedients o som responsables i tenim un marge de llibertat?” També constata la “superioritat moral” que s’atorguen alguns dels que es queden tancats a casa i es converteixen en “policies de balcó” que delaten els que no compleixen les normes. “L’únic culpable de la malaltia és el virus, no la gent”, afirma Quintana en aquesta tardor de la paciència.