Dins d’una bombolla
Julio Manrique dirigeix una versió de ‘Les tres germanes’ al Lliure en què creix la preocupació pel canvi climàtic i s’esvaeixen els militars
Manrique:“Txékhov explica de què va la vida i per què vivim, què fem aquí si ens hem de morir i per què ens donem tanta importància”
El director Julio Manrique torna a l’entorn de Txékhov. Després de L’hort dels cirerers (Romea, 2010), en què va provar el to de comèdia, que demana el dramaturg rus per a totes les seves obres, ara s’endinsa molt més en la relació d’una família peculiar, que es troba allunyada del seu estimat Moscou. Viu en la seva bombolla particular. L’adaptació (reescrita per Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Manrique) ha tret els galons dels militars i ha reforçat el discurs sobre el treball de la societat per aconseguir un futur millor per als fills i per a la natura. L’obra, que es va ajornar a causa del tancament de teatres de la primavera passada, es representa des d’avui i fins al 17 de gener al Lliure de Montjuïc. Situen l’acció en l’actualitat i en un escenari amb grades a dues bandes (com a L’habitació del costat, a La Villarroel, el 2018).
Les tres germanes deu ser, al costat de L’oncle Vània, de les produccions de Txékhov més adaptades darrerament a la cartellera catalana. Per a Manrique la clau és que l’obra “parli ara i aquí, i a nosaltres”. A parer seu, Txékhov va escriure sobre la imperfecció de la vida, donant lloc a una obra “que ho té tot” barrejat, però alhora junt: alegria, tristesa, esperança i desesperació, ja que, de vegades, a la vida passa tot alhora de manera desequilibrada i emocionant, va considerar en la roda de premsa de la setmana passada, segons va recollir l’ACN: “Txékhov es proposa explicar de què va la vida i per què vivim, què fem aquí si ens hem de morir i per què ens donem tanta importància.”
La versió actual evita entrar en l’argument de la pandèmia, en part perquè l’original ja parla de les condicions de vida de la generació de l’època i de les futures. Hi ha el debat que sempre s’haurà de lluitar per aconseguir unes condicions dignes i de respecte amb la natura o sacrifica-se per confiar en una vida molt més satisfactòria de les dues o tres generacions posteriors. El canvi climàtic s’hi escola com un argument de sobretaula, com un recurs per mantenir una conversa interessant entre mestres, metges i científics.
Les tres germanes, les interpreten (per ordre d’edat dels personatges) Cristina Genebat, Maria Rodríguez i Elena Tarrats. Mireia Aixalà és la cunyada, dona de l’únic fill de la família (Txékhov el va marginar en el títol, tot i que en la peça es presenta com un jove amb grans perspectives). La producció ha concentrat personatges fins a deixar un repartiment de 10 actors en què hi són els seus companys habituals. Alguns exemples: Ivan Benet, Cristina Genebat i Mireia Aixalà van actuar a Bouvetøya (l’espectacle d’inauguració del Temporada Alta d’aquest mes d’octubre) i Ivan Benet i Elena Tarrats, a L’ànec salvatge, per exemple (l’anterior peça de Manrique al Lliure, amb un Ibsen desconegut que també abordava les contradiccions de la societat i que provocava l’esclat de la pau familiar).
