Joan Casellas compta les escales de la Girona vella en una acció caminaire

Amb la fama de costeruda que té, hi ha algú que s’hagi entretingut mai a comptar els graons de la Girona vella? L’artista Joan Casellas ho ha fet dues vegades, amb vint-i-un anys de diferència, i no pot pas afirmar que se n’obtingui una dada categòrica. En el primer recompte, l’any 1999 per encàrrec d’Espais, dins un cicle d’accions en homenatge pòstum a Joan Brossa, va calcular, en tres dies de pujar i baixar metòdicament pels carrerons ombrius, un total de 3.729 graons, que va donar per bons per representar una “escultura conceptual” de la ciutat antiga, tal com la defineix. Durant vint-i-un anys, l’exacta rodonesa d’aquella xifra li ha donat la mida àuria que s’havia proposat mesurar, fins que aquest 2020 el Macba va proposar-li actualitzar-la amb una represa de la caminada en el context de l’exposició Acció, una història provisional dels 90. Abans de posar-s’hi, Joan Casellas ja sabia que es prestava a un exercici d’incerteses i contradiccions, perquè era improbable que el resultat coincidís. Amb l’assumpció, doncs, de l’error, va refer la caminada pel barri vell durant quatre dies, i la xifra obtinguda va ser, en efecte, una altra, potser tenebrosa i tot: 4.444. “Era la terra elevada al cub”, s’exclama l’artista, que no va tardar a adonar-se, revisant les notes de camp, que s’havia “descuidat” un parell de graons (4.446, doncs). Un cop presentada la nova xifra al Bòlit, que ha col·laborat en l’experiència junt amb el Macba, va abocar totes les dades recollides en un Excel i n’hi van sortir uns quants menys: 4.297. Tanta discrepància el va empènyer, tot i sentir-se, diu, menys cartesià que fa vint anys, a repassar el mapa, les notes, les fotos de cada tram d’escala i l’Excel fins a detectar uns quants punts conflictius que va tornar a recórrer el 16 i 17 d’octubre per arribar a la xifra definitiva de 4.287 graons.

Ha resolt Joan Casellas l’enigma pitagòric de Girona? No és el cas. Aquest Opus incertum amb què ha titulat el seu treball, que al·ludeix tant a la irregularitat constructiva com a la volubilitat dels nombres, era sobretot un acte poètic, a la manera de les pel·lícules d’Eric Rohmer, segons ho veu, que ha acabat confluint en “una metafísica numèrica”. Sumant una a una les xifres dels recomptes tant del 1999 com del 2020, surt 21, els anys que separen una acció de l’altra. “Vaig obtenir dades diferents, però internament són el mateix número”, conclou. Com a epíleg de l’acció, va presentar dimarts passat al Bòlit un llibre objecte que conté, gravats a l’anvers i el revers d’un bloc de pedra de Girona, els dos números, i en acabat va cremar la documentació de totes dues propostes. Amb la seva desaparició, la dada queda fixada.