des del jardí
vicenç pagès jordà
Una obra monumental
AA mitjans dels anys setanta, en plena dictadura i sense les facilitats que brinda internet, Roig va viatjar, es va documentar i va escriure una obra monumental i perdurable
Una de les raons per les quals el llibre més rellevant de Montserrat Roig (1946-1991) és Els catalans als camps nazis és perquè resulta irrepetible, ja que la majoria d’aquells testimonis de primera mà s’haurien perdut si ella no els hagués recollit. A mitjans dels anys setanta, en plena dictadura i sense les facilitats que brinda internet, va viatjar, es va documentar i va escriure una obra monumental i perdurable. Avui en dia, quan l’adolescència es prorroga de manera indefinida, sobta que acabés el llibre als trenta anys, i que mentre l’escrivia tingués el segon fill. L’any següent, quan es va publicar, Montserrat Roig va obtenir el premi Sant Jordi amb la novel·la El temps de les cireres. Mentrestant, treballava com a periodista i encara trobava temps per implicar-se en moviments socials.
Els catalans als camps nazis (ara recuperat per Edicions 62) està escrit en uns anys en què el desconeixement sobre la deportació era general. La feina de Montserrat Roig va ser pionera, tant en termes estadístics i històrics com en l’àmbit personal. Aquells deportats no només havien viscut un infern, sinó que després de la guerra no havien pogut tornar a casa, ni havien rebut mostres de solidaritat del seu país. Al camp de Mauthausen, on van perdre la vida les dues terceres parts dels deportats, els republicans duien el triangle blau dels apàtrides perquè el franquisme els havia abandonat a la seva sort. Com escriu Rosa Toran a la introducció del llibre: “Recollir veus, guiar-les i respectar els silencis requeria altes dosis de sensibilitat, persistència, tacte, paciència i flexibilitat”. Neus Català ho va reconèixer: “Montserrat Roig és la persona que més ha sabut treure no sols el que era, que ningú s’ho pot imaginar, sinó també el que sentíem. Ella va arribar a comprendre el que havíem patit”. No és estrany que, en una carta recollida en el llibre, Montserrat Roig reconegui que somiava sovint crematoris i cadàvers.
Un dels testimonis més estimats per Montserrat Roig va ser el del manresà Joaquim Amat-Piniella, autor de la novel·la K.L. Reich, que va morir mentre ella escrivia el llibre. En una carta que li va adreçar, Amat-Piniella li demanava “que la feblesa i la bona fe no us facin a vosaltres el mal que ens van fer a nosaltres”. La bona fe de Montserrat Roig és inqüestionable, i costa no veure-la com una virtut. En canvi resultaria fora de lloc parlar de feblesa.
