Criteris editors
Israel Clarà
L’ofici de poeta
Diuen que en la societat contemporània, fruit de la globalització, s’han perdut els oficis. És cert que avui és gairebé impossible trobar un boter, un bufador de vidre o un cisteller. Semblava, però, que l’ofici de poeta s’havia preservat fins a la irrupció de la més pura mostra de capitalisme dins el món de les lletres, sobretot pel que fa a la poesia.
Avui en dia fa l’efecte que tothom que estigui disposat a pagar es pot autoeditar el seu llibre. Parlo de les nombroses empreses de serveis editorials que han anat proliferant i que s’autoanomenen editorials traint el més noble i elevat sentit de la paraula. Ofereixen maquetació, correcció de proves i realització de la coberta, distribució i unes condicions econòmiques abusives. Això sí, el màrqueting està garantit amb una sèrie de micros solitaris consistents, per regla general, en una tournée de recitals i presentacions per poder vendre llibres suficients i amortitzar la inversió.
La qualitat, tocada de mort
Sobre les bondats o perversions d’aquest sistema no en diré res, però el que és evident és que, sota la premissa que tot s’hi val i tot és possible, la cura dels textos, la qualitat del que es publica i el vell i venerable ofici de poeta se’n ressenten de mort. He tingut l’oportunitat de llegir alguns llibres producte d’aquesta dèria i els resultats no poden ser més decebedors: manca d’unitat, poemes plens d’errates i faltes d’ortografia i, sobretot, una pèssima qualitat literària que no aporta res al món.
Abans, quan els editors eren editors i les editorials, editorials, com Joan Sales amb el Club Editor i Josep Janés amb La Rosa dels Vents, entre d’altres, els criteris eren estrictes. I potser, en aquest àmbit absolutament gratuït de la literatura, ho havien de ser. El problema més greu és que, amb aquesta proliferació de pseudopoetes i pseudollibres, es confon el públic que no és llegit i se l’acostuma a la baixa qualitat literària. Sembla que equiparant un llibre de Salvador Espriu amb el de Pròsper Arrufat (i m’invento el nom) es doni la mateixa categoria artística a totes dues obres. El treball precís i preciós, d’excels miniaturista, que sempre havia caracteritzat el poeta gairebé no existeix. El deure dels editors era i hauria de ser vetllar també per la qualitat de les obres, de manera que el llibre final no sigui el resultat d’una cadena de muntatge, sinó una criatura gestada i alimentada amb paciència i temps, com viuen i creixen totes les coses belles de la vida.
