Un mirall humà

“Vull transmetre amb franquesa la veritat de la nostra època i les seves gents.” Retinguin el concepte franquesa per anar a veure l’exposició Fotografies de ‘Gent del segle XX’, d’August Sander, que presenta La Virreina Centre de la Imatge fins al 23 de juny. Quan la visitin s’adonaran tot d’una que l’honestedat va ser el principi irrenunciable d’aquest autor tan capital que va dedicar tota la seva vida a un gran projecte sobre la condició humana: Gent del segle XX. Sander va gestar un retrat de retrats de persones de condicions diverses amb una estètica més aviat freda, sense efectismes, justament per ser neutral i defugir jerarquies. A totes les va tractar amb el mateix respecte i dignitat, fos un nan, un nen cec, un intern d’un psiquiàtric, una bugadera, un captaire, un banquer, un notari, un pastisser, un paleta o un granger. Hi són tots.

Sander era alemany i li va tocar viure una època embogida en què el mirall humà que sosté la seva obra es va trencar en mil bocins durant el règim dels criminals de Hitler. Nascut el 1876, va començar a treballar a la mina, com el seu pare, però al cap de res ja va començar a remenar una càmera. Tot i que el retrat més antic de Gent del segle XX és del 1892, i el més modern, del 1954, el gruix de la sèrie el va fer als anys vint, trenta i quaranta. Més de mig segle de treball condensat en 619 fotografies que va ordenar meticulosament en set capítols (i aquests, en 45 carpetes).

En total, 1.461 persones retratades, inclosos els altius nazis, que van intentar fer-lo desaparèixer. A ell com a fotògraf, quan li van requisar el llibre El rostre del nostre temps, plantejat com un preàmbul de Gent del segle XX. I al seu fill Erich, membre de la resistència, com a persona. El 1944 va morir a la presó, una dècada després que l’haguessin privat de llibertat. Un temps, però, que va invertir a fer fotografies de l’infern que van patir els exclosos del Tercer Reich, i que d’amagat va poder fer arribar al seu pare. A Gent del segle XX formen un capítol: el dels Presos polítics.

Sander va persistir en el seu pla magne fins que va morir, el 1964. No el va poder veure realitzat, però el seu llegat acabaria sent reconegut com una “fita de la història de la fotografia”, remarca Guillermo Zuaznabar, comissari de la mostra, junt amb Valentín Roma, el director de la Virreina, que precisa que no han volgut fer el que fan la majoria d’institucions artístiques que exposen el seu treball, tot posant el focus en les seves instantànies més icòniques. Al centre barceloní la selecció és àmplia, de gairebé una tercera part del total de fotografies. Només així s’és fidel a la seva intenció, que Sander mateix va deixar escrita així: “[Gent del segle XX és] un mosaic que es converteix en una síntesi només quan és presentat en conjunt.”