Morts il·legals

A l’Esperancita no li van donar cap oportunitat per viure. Tenia 16 anys i li van denegar la quimioteràpia per tractar-se la leucèmia perquè estava encinta. Però tampoc la van deixar avortar. Al seu país, la República Dominicana, està prohibit sigui quina sigui la circumstància, fins i tot si la vida de la mare està en perill, com era el cas de l’Esperancita. Al Salvador, la llei (aprovada el 1998!) també és diabòlica, fins al punt que els avortaments espontanis estan penats amb 40 anys de presó.

No té més misteri: als llocs sense accés a l’avortament, les dones moren. Unes 50.000 a tot el món cada any. L’artista Laia Abril (Barcelona, 1986) hi ha dedicat un projecte la base del qual és la fotografia, tot i que, aliada amb el text (ha fet un munt d’entrevistes) i amb objectes diversos (cedits per museus), pren la forma d’una instal·lació que presenta a la Fundació Foto Colectania. On abortion s’ha exposat en institucions artístiques d’una desena de països i en el seu historial consten diversos premis. Però fins ara no s’hi havia interessat cap espai de l’Estat espanyol.

“La història no és tan història. El que passava ahir passa avui.” I, hi afegeix Abril, passarà demà si el sistema continua aferrat a polítiques reaccionàries. El debat està permanentment obert. Irlanda va celebrar l’any passat un referèndum. Tot i ser de domini catòlic, religió que considera la interrupció de l’embaràs un pecat, el sí a la despenalització va guanyar, de manera que a la Unió Europea només queden dos territoris on està proscrit: Polònia i Malta.

Sense cobertura legal, les dones que volen renunciar a la maternitat han de fer un descens a l’infern. El catàleg de mesures casolanes extremes per provocar la fallida de l’embaràs és esfereïdor: fer-se banys d’aigua bullent, introduir-se unes agulles de fer mitja o un penja-robes a la vagina, menjar pólvora, beure lleixiu, col·locar-se una pedra de 18 quilos sobre l’abdomen, tirar-se per les escales... Infeccions, hemorràgies, lesions irreversibles que esdevenen un impediment per després poder tenir un fill desitjat... I, en molts casos, la mort pica a la porta.

Verí a les píndoles

Les dones pobres, les més vulnerables, no sempre poden recórrer a les píndoles abortives que circulen pel mercat negre. Ingerir-ne, però, és un altre desafiament per al seu cos, ja que contenen ingredients verinosos. Per a moltes supervivents, l’experiència d’haver passat per una clínica clandestina, sovint en condicions higièniques deplorables, deixa traumes psíquics de per vida.

Abril ha centrat la seva investigació en els països on la situació és més dramàtica. Però insisteix que l’onada d’ideologia conservadora és una amenaça als estats hipotèticament més democràtics i civilitzats. Als EUA, l’avortament es va legalitzar el 1973, però a la Becky, de 17 anys, no li va servir de res quan, el 1988, es va sotmetre a una operació sense garanties perquè no tenia el consentiment dels seus pares. Mentrestant, el president Trump, detractor d’aquest dret, s’ha erigit en l’ídol dels extremistes que durant aquest gairebé mig segle de suposada llibertat han comès 300 actes terroristes, inclòs l’assassinat de metges. Víctimes col·laterals d’aquesta tragèdia sense fi.