“La pintura t’ha de despertar l’interès d’altres sentits, no només el dels ulls”

Té una particularitat i és que el text és la il·lustració de les imatges. Tots els quadres van ser creats fa deu, sis anys o un, abans que el text, i estan ordenats per dones.

Tot és ficció, i això també ho és en el cas del meu pare, però la gràcia és que és veritat en el cas del meu avi. Quan el meu pare li va anunciar que volia estudiar filosofia, li va dir una frase que a casa és molt famosa: “Ah, tu no vols ser metge o periodista..., tu vols ser savi.” El meu pare mai s’ha mofat de la meva feina com a artista, tot el contrari. He tingut tot el seu suport. D’ell sí, de la meva mare no. Ella ha sigut sempre molt crítica. En part perquè es veu reflectida en les meves imatges. I li fan mal.

Jo diria que la mort és un estímul no per crear sinó per viure. I la creació és una consecució del fet de viure. D’entrada jo volia que el llibre es digués Amor a muerte. Fa poc vaig explicar en una conferència al Palau Macaya de La Caixa la meva relació, meravellosa, amb un oncle meu mexicà, germà petit de la meva mare, pintor, que va morir enganxat a la morfina i a l’alcohol. De nen passava els estius a Mèxic i ell tenia un petit estudi al jardí, on pintava Dràcules i Frankensteins. Fa uns anys, mentre buscava un títol per a una exposició, l’Alberto Peral, bon amic artista, em va dir: “No t’adones que totes aquestes figures en blanc i negre, de mirada inexpressiva, amb els cabells llargs, són vampirs?” La influència del tío Mario... Hi ha una presència de la mort en la meva obra, és evident. I, per cert, la primera anècdota del llibre sí que és certa, tot i que alterada...

Un dia estàvem a casa i va marxar la llum. Vaig córrer cap a la meva mare i me la vaig trobar davant del mirall del bany amb una espelma sota la cara. I durant uns segons se’m va quedar mirant fixament sense moure’s. Aquesta experiència infantil tan terrorífica ha marcat els meus personatges, en què la mort sembla que et miri des del fons dels seus ulls.

Vaig néixer el 1969 i a casa no hi havia tele. Vaig passar moltes hores dibuixant. I aquesta formació per a mi ha sigut una eina elemental per a qualsevol cosa que he fet, inclús et diria que per a l’escriptura.

El 1994 vaig guanyar la beca de l’Acadèmia Espanyola de Roma i l’últim dia, després del sopar de comiat, a la Piazza del Popolo em vaig trobar tirat a les escombraries un antic arxiu. Eren unes cartolines amb la foto de carnet de gent. Me les vaig endur a Barcelona. I se’m va obrir una dimensió nova perquè vaig començar a contactar amb el món d’aquelles persones. Tot el que surt a les pintures m’ho diuen elles. Desplego les fotografies sobre el llenç en blanc i a partir de les químiques entre les ànimes dels retratats i jo mateix configuro l’escena.

Em diverteix, sí. Perquè la pròpia tècnica és un joc. Jo no deixo de ser un pintor clàssic perquè per a mi la pintura és una il·lusió. La pintura t’ha de confondre i t’ha de despertar l’interès d’altres sentits, no només el dels ulls. Em fascina que la gent tingui la necessitat de tocar la meva pintura per entendre el que està veient.

Soc molt afortunat, perquè som pocs. Jo en visc des de fa trenta anys, des de les meves primeres exposicions. I penso que ho he aconseguit perquè la meva obra connecta d’una manera visceral i directa amb la gent. A mi m’agrada el que faig, però és que a més m’agrada que agradi. El galerista Eduard Duran em va dir un dia: “Jo quan entro en un lloc i em diuen: «Ara t’ho explico», ja he marxat.”

El 14 de maig inauguro exposició a la galeria Senda. A més de pintures noves, hi instal·laré l’arxiu que tinc al meu estudi de Sant Martí d’Empúries, que és com una cortina de bany amb butxaquetes plenes de fotos, per explicar el meu procés de treball. I, per a l’any que ve, el Fèlix Riera m’ha proposat fer alguna cosa al Teatre Romea. Serà un espectacle d’un sol dia amb una escenografia en la qual involucraré el públic. Convertiré en real un quadre meu. Faré el mateix que faig en les meves pintures però amb persones de carn i ossos. També em ve molt de gust dissenyar roba.