Estàtues d’amor i odi

Catalunya participarà aquest any, per sisena vegada, en la Biennal d’Art de Venècia. I creguin que aquesta vegada la moguda, promoguda per l’Institut Ramon Llull, no passarà desapercebuda. Sobretot quan els venecians i les masses de turistes que atreu la ciutat flotant veuran navegar pels canals quatre monuments originals de grans dimensions que de l’11 de maig al 24 de novembre s’exposaran als Cantieri Navali, la seu del pavelló català.

L’esforç que suposarà traslladar-los fins aquí és el millor reclam del projecte To lose your head (idols), comissariat per Pedro Azara, que va ser escollit per un jurat independent. A un país sense estat com Catalunya i, per tant, sense pavelló nacional en aquest esdeveniment de l’art tan prestigiós, li cal enginy per fer-se notar.

Els quatre monuments que es mouran dels seus emplaçaments tenen en comú que aixequen (o han aixecat en un passat recent) passions. Passions, això sí, de naturalesa diversa. O se’ls estima o se’ls odia. O se’ls adora o se’ls ataca. I és d’això que tracta To lose your head (idols), és a dir, de perdre el cap per determinades estàtues. En italià, com en català, perdre el cap té també aquest doble sentit. El cap, junt amb els ulls, és l’objectiu predilecte dels bàrbars del patrimoni.

Azara va al darrere de la iconoclàstia i la iconodulia des dels anys noranta (amb un estudi publicat: Imagen de lo invisible), però és sobretot en una visita als magatzems del museu nacional d’Iraq, a Bagdad, on va tenir una estranya revelació. Els seus responsables el van animar a agafar el cap de la famosa estàtua enderrocada de Sadam Hussein, però ell no se’n va veure capaç. Li va semblar que tenia vida! I és aquesta mena de reaccions les que persegueix explorar el seu projecte, a la catalana, amb les controvertides obres que es desplaçaran fins a Venècia: el pas de Setmana Santa del Sant Enterrament del Gremi de Marejants de Tarragona; el Monument als caiguts creat per Genaro Iglesias, desat al dipòsit municipal de l’Ajuntament de Balaguer; el Record d’un malson (dedicat a l’alcalde Porcioles), de Joan Brossa, que s’exposa al Museu d’Història de la Immigració, i el Monument a Lluís Companys, de Francisco López, situat al passeig de Sant Joan de Barcelona. A més, al pavelló hi haurà documentació d’onze escultures més venerades, vandalitzades i retirades de tot Catalunya.

Recrear la passió

Però els Cantieri Navali no seran només una tomba d’estàtues. L’actor Marcel Borràs els donarà alè en una performance pels carrers de Venècia. Amb la complicitat de la quietista Marta Aguilar i d’una màquina expenedora, tothom qui en tingui ganes es podrà desfogar amb aquest llegat artístic, ja sigui llançant-li ous, pintures, piruletes, banderes, espelmes o rams de flors. Menys Goma-2, a Aguilar, que encarnarà les obres, se li podrà dedicar de tot.

L’exposició també inclourà un audiovisual realitzat per Albert García-Alzórriz al dipòsit municipal d’estàtues retirades, moltes de les quals, mutilades, de Barcelona, a la Via Favència. Un lloc on pocs hi aguantarien una nit sencera. El complement teòric a tanta acció és un llibre d’artista que reuneix reflexions d’artistes que han tocat de sobres el tema: David Bestué, Perejaume, Francesc Torres, Lúa Coderch, Lola Lasurt i Daniela Ortiz.

La consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, va presentar ahir aquesta nova operació veneciana (el pressupost de la qual voreja el mig milió d’euros) amb entusiasme. I amb un desig de futur: que tard o d’hora “Catalunya acabarà tenint un pavelló nacional”. De moment s’ha de conformar amb ser-hi en el programa dels Eventi Collaterali. Que no és poca cosa, com deia la directora del Llull, Iolanda Batallé, perquè l’organització es mira amb lupa les propostes que es presenten i selecciona les millors.