“L’art, com tot, no és per sempre”

El 2009 vaig anar al Museu Nacional d’Iraq per intentar negociar un préstec d’obres mesopotàmiques per a l’exposició Abans del diluvi, que es va fer el 2012 a CaixaForum. Els conservadors em van ensenyar les reserves i allà, en una sala anodina, hi havia tirada a terra la famosa estàtua de bronze de Saddam Hussein que van enderrocar i que van decapitar. El cap el tenien sobre una taula. Tot d’una em va dir: “Vinga, agafa’l.” No vaig poder. Semblava el cap decapitat d’un ésser real.

Avui a alguns els sembla que això és un fenomen contemporani de l’Afganistan i Síria. I no; ve d’antic i ha passat a tot arreu. Una escultura t’impacta si et mira, si pots creuar la mirada amb ella. L’ull és un element pertorbador, perquè és el que crea la sensació que la figura està viva. La manera de trencar aquesta influència és traient-li els ulls o el cap. S’han trobat escultures a Jordània que tenen 11.000 anys en què el cap està modelat sobre un crani. És realista, però curiosament hi van posar dues petxines als ulls. No els representaven, els suggerien tallats per evitar que els destruïssin. Era una estratègic per neutralitzar aquest poder de la mirada. No fa gaire el British Museum va fer una exposició sobre obres dels seus fons que han sofert danys. Tenen un cap d’August que va ser descobert de cap per avall. No era casualitat: el van tallar i el van capgirar perquè no mirés.

Sí, i també el record d’un text que vaig llegir de petit. Explicava un fet que va succeir a Londres el 1967. Un concurs radiofònic va escollir una persona per passar una nit al museu de cera. Havia de retransmetre les seves impressions. L’article deia que al principi tot eren bromes i rialles, però que a partir de les deu de la nit el to va començar a canviar. A les dotze, el participant suplicava amb crits de desesperació que el traguessin d’allà dins.

Em van comentar que aquí hi van desar el monument als caiguts de Josep Clarà, i no pas al MNAC, com es diu a internet. Hi vaig anar en principi només per veure aquesta obra. És un edifici que no està pensat com a magatzem d’obres d’art sinó de camions de brossa, que entren i surten constantment d’una de les dues naus. En l’altra, de nau, és on reposen les escultures, amb una llum lúgubre. És un xoc quan t’obren les portes metàl·liques. La sensació és realment d’entrar en una tomba egípcia. Hi ha un exèrcit de figures, molt juntes, de peu i que miren cap al carrer. Et trobes figures decapitades raríssimes, com la d’una dona llegint a la qual li van deixar el cap mig penjant, i inclús un grup d’animalets, uns cervatells que va fer Frederic Marés a la Diagonal. Els arrencaven el cap, la cua... L’Ajuntament es va cansar de restaurar-los.

Tot al contrari! Quan la veies de lluny a la Diagonal, et provocava indiferència. Va ser objecte de tota classe de bromes. Al dipòsit, en canvi, t’imposa, no et convida a riure. Passa el mateix amb el monument a Antonio López de Marès, tan vulgar i insignificant, un trasto, vaja, però quan el tens a un pam del nas et domina.

Inicialment vam escollir per anar a l’exposició set escultures de la quinzena que vam documentar. Per temes de pressupost vam haver de reduir-les a quatre [el pas de Setmana Santa del Sant Enterrament de Salvador Martorell; el monument als caiguts de Genaro Iglesias; el monument a Lluís Companys de Francisco López; i Record d’un malson de Joan Brossa]. L’escultura de Viladomat no ens la podíem endur perquè coincidirà amb la celebració del judici. Tampoc la podíem netejar perquè l’assegurança considera que ho ha d’assumir el que se la va carregar, aquesta persona o persones ics que s’han de jutjar. Joan Roca, el director del Museu d’Història, ens va donar la idea de fer una rèplica en 3D, cosa que hauria estat interessant, però no en podíem assumir el cost. L’estàtua d’Antonio López pesa més de tres tones i necessitàvem dues barques per traslladar-la. I el Clarà pesa una mica menys però té el centre de gravetat baix i és molt inestable, cosa que complicava el viatge.

El mateix que fan dins d’un magatzem. Tot, la llum natural, les gàbies dins de les quals s’han transportat... Està pensat per recrear l’atmosfera d’un dipòsit com el de la Via Favència. El muntatge no és gens escenogràfic. No hem volgut teatralitzar res.

[Respon Marcel Borràs] Donarem vida a les escultures. La Marta les imitarà a l’estil dels quietistes de la Rambla però als carrers de Venècia. En realitat tractarem la Marta com si fos la mateixa escultura, no la persona que la interpreta. Convidem el públic a reviure activament els moments en què aquestes obres van ser atacades: si el monument a Jordi Pujol va ser ruixat de pintura blanca, la Marta serà ruixada de pintura blanca. Del monument a Lluís Companys rememorarem el que es va viure al cap de poc que la posessin al carrer: es diu, perquè és una mica llegenda urbana, que a un grup d’artistes els semblava una escultura molt clàssica i avorrida i van decidir fer un dripping. També recrearem un dels atemptats contra el monument als caiguts del Clarà, però sense explosius, és clar.

[Respon Marta Aguilar] Espero que tampoc m’omplin els cabells de xiclets! [Marcel Borràs] Dins del pavelló hi haurà una màquina expenedora on es podran comprar pedres, martells, flors, espelmes, orina, esprais, encenedors, banderes independentistes.... De dinamita també n’hi haurà, però és molt cara.

La destrucció només és una part de la nostra relació amb les imatges. L’altra és l’adoració. I en realitat són equivalents: impliquen una reacció física que va més enllà de la contemplació distanciada. Inclús sovint, molt sovint, s’alternen. El cas del monument als caiguts del Clarà és clar: bomba, acte de desgreuge, bomba, acte de desgreuge... La veneració afecta les imatges religioses o les profanes que agafen dimensió religiosa, com El xut, l’escultura de Cruyff. L’ideal hauria estat portar la Moreneta a Venècia, però això no era possible i vam escollir un pas de Setmana Santa. Primer volíem que fos de l’Hospitalet, on la segueixen 500.000 persones, que aviat és dit, però els membres de la confraria no ens el van deixar per por que es fes malbé. A Tarragona sí que ens van donar el vistiplau i de la processó (que vaig anar a veure, juntament amb la de Sevilla, per veure les reaccions) se n’ha anat ràpidament cap a Venècia.

No és per sempre. Com tot, desapareix. I aquest és el missatge del pavelló: per construir s’ha de destruir. Si es preservés tot, ja no caldria fer res més. I sense fer tampoc tindria sentit ser.