Art

La gran gesta per salvar l’art

El Museu d’Arqueologia rememora en una exposició les heroiques actuacions que va fer per protegir els seus tresors durant la Guerra Civil Espanyola

Sota les bombes, les principals obres, entre les quals l’‘Esculapi’, es van cobrir amb sacs de terra
El febrer del 1939, els béns van creuar la frontera dins de setanta camions rumb cap a Ginebra

En els conflictes bèl·lics, l’art acostuma a sortir-hi perdent sempre. Però a vegades hi ha miracles. O, més ben dit, herois que es juguen la vida per rescatar-lo de la fúria destructora dels homes de la guerra. Ni reben diners per fer-ho, ni se’ls reconeix la seva abnegada tasca (pitjor: sovint, massa sovint, se’ls desprestigia i finalment se’ls oblida). Aquesta és la sort que va tenir el patrimoni arqueològic català durant la Guerra Civil Espanyola. I aquesta és la història, parcialment coneguda, que narra l’exposició Arqueologia a l’exili (fins al 6 d’octubre), amb la qual el Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC) comença nova etapa amb Jusèp Boya com a director.

El MAC és una estranya paradoxa: un dels museus més importants del país i, alhora, un dels més maleïts (prova de la seva inestabilitat és la llarga llista de directors que ha tingut en els últims vint anys, alguns dels quals no hi han durat més que mesos). Per això, diu Boya, calia fer aquesta exposició, que ha estat organitzada juntament amb el Memorial Democràtic i que, després de Barcelona, es veurà, a la tardor, a Girona: “Per reivindicar-lo i per ressituar-lo.” D’entrada, tot presumint d’orígens, dels més antics de la família dels museus. El seu parent més llunyà el trobem a finals del segle XVIII a l’Acadèmia dels Desconfiats, antecessora de l’Acadèmia de Bones Lletres, que a mitjan segle XIX va començar a recollir els materials romans que anaven sortint de les entranyes de la ciutat.

El 1879, naixia el Museu Provincial d’Antiguitats, ubicat a la capella reial de Santa Àgata, i el 1915, el Museu d’Art i Arqueologia del parc de la Ciutadella. Van conviure fins al 1932, l’any en què la Generalitat i l’Ajuntament van pactar la unificació de les dues col·leccions arqueològiques en un únic museu, l’embrió del MAC, al Palau de les Arts Gràfiques de l’Exposició del 1929. Josep Gudiol es va fer càrrec del projecte arquitectònic. I Pere Bosch i Gimpera, el pare de l’arqueologia catalana, format a Berlín, de dotar-lo de serveis moderns i d’un mètode científic pioner a tot l’Estat.

El nou museu va ser inaugurat el 1935, sense la presència, però, del govern legítim català, empresonat pels fets del 6 d’octubre del 1934. Això sí, tot just sortir de la garjola, el president Lluís Companys va visitar-lo. La Generalitat hi creia, en aquell projecte cultural. “Per molt desdibuixat que hagi quedat avui, el MAC va ser, juntament amb el Museu d’Art del Palau Nacional, la gran aposta museística de caràcter nacional de la Generalitat republicana”, assenyala Boya.

Però l’alegria va durar poc. El 1936 va esclatar la Guerra Civil i tot el país va viure uns primers mesos d’infart amb les destrosses dels incontrolats, principalment del patrimoni eclesiàstic. Per frenar-les, la Generalitat va crear un programa de comissaries. A Bosch i Gimpera li va tocar la responsabilitat de coordinar la del llegat arqueològic, amb delegats territorials que van anar arreplegant peces, de titularitat pública i privada, que es van traslladar dins de l’edifici de Montjuïc.

Malgrat tot, “la vida del museu no es va aturar”, explica Àngels Casanovas, comissària de l’exposició i conservadora del MAC. El taller de restauració estava a ple rendiment per curar les ferides de les obres que havien malmès els iconoclastes.

Tot es va complicar a partir del 1938, quan Barcelona va ser bombardejada. El veí Palau de l’Agricultura (actual seu del Teatre Lliure) es va convertir en un dipòsit d’armament militar, i això posava tota la zona en risc. Al MAC, no hi va acabar caient cap bomba, però els seus responsables s’havien preparat per al pitjor escenari. Dins del mateix edifici, hi van habilitar diversos refugis per preservar les obres. Les més importants, com el mític Esculapi, van ser cobertes amb sacs de terra. Els mosaics, emparedats. I fins i tot hi van excavar un túnel (que encara es conserva i que Boya té pensat museïtzar) no tant per salvaguardar els objectes, sinó les persones, els valents treballadors que van continuar anant a la feina cada dia.

L’exèrcit franquista avançava imparable. El patrimoni artístic de Madrid ja havia estat evacuat a València, i d’aquí havia arribat a Barcelona (va ser custodiat al monestir de Pedralbes, on fa uns anys ho van rememorar en una exposició). Però quan la capital catalana va deixar de ser un lloc segur, es va optar per desplaçar tots els fons cap a la frontera. Els arqueològics es van allotjar al Mas Perxés d’Agullana.

No va ser l’últim viatge terra enllà que van fer. En els moments límit s’han de prendre decisions, i no sempre van ser compartides pel govern de la República i la Generalitat. En el famós Acord de Figueres, es va imposar la voluntat de Madrid. Al castell de Sant Ferran es va activar, el 3 de febrer del 1939, l’evacuació del conjunt artístic català i espanyol a Ginebra, per ser emparat per la Societat de Nacions. En la reunió, hi va prendre part un comitè d’experts internacionals (convocats pel pintor Josep Maria Sert) que van prefigurar els protocols per al salvament d’obres d’art en els conflictes bèl·lics; el següent estava a punt d’esclatar: la Segona Guerra Mundial.

Entre els dies 4 i 9 de febrer, les riqueses artístiques, incloses les arqueològiques, van travessar la frontera dins de setanta camions rumb cap a Ginebra. “Sota els persistents bombardejos franquistes i un temps inclement, i havent de compartir ruta amb una ingent massa de persones que, desesperament i caòtica, fugien cap a l’exili.” “Els nostres tresors culturals, símbols de milers d’anys d’història, van estar en perill real de desaparèixer”, emfasitza el director del MAC. Però van arribar sans i estalvis a Suïssa. I aquí mateix en va començar una altra, de disputa. Els representants del govern feixista del general Franco, que ja se sabien vencedors, no van parar de pressionar la Societat de Nacions per activar el retorn dels béns, cosa que van aconseguir el 30 de març.

I aquí en comença una altra, d’història, que també aborda l’exposició. La trista història de la campanya de difamacions contra els monuments men catalans, entre els quals hi havia un Bosch i Gimpera que va ser acusat fins i tot d’haver robat peces. Bosch i Gimpera es va exiliar, va continuar engrandint la seva reputació internacional i no va tornar mai més a Catalunya (va morir el 1974). Mèxic va ser el seu destí, el mateix que el de les germanes Ramon Lligué, Adela i Sofia, filles d’un dirigent d’Acció Catalana Republicana, secretàries del MAC i símbols de la fidelitat dels treballadors al museu fins a l’últim moment.

El jove alferes falangista Martín Almagro Basch va ser nomenat director de la institució. I amb ell es va engegar un procés de depuració de tot el personal. “No va acomiadar ningú, però va impedir que els conservadors participessin en cap congrés internacional. No els deixava anar enlloc. Es va aprofitar de la feina dels altres per brillar ell”, explica la comissària. Purgat l’equip tècnic, purgat l’esperit primigeni del museu: “Va perdre la visió de país i es va convertir en un museu provincial més.” Però aquesta, la de la fosca dictadura, sí que és una altra història, que, tard o d’hora, s’haurà de tractar en una nova exposició.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda