Poètica i intriga
Carmelo Gómez i Ana Torrent són Samuel i Silvia, el jardiner i la dona de la casa. Tots dos viuen un idil·li estrany, misteriós, que el públic ha d’anar encaixant a mesura que avança Todas las noches de un día. El dramaturg Alberto Conejero volia donar un aire contemporani al melodrama. Amb el director Luís Luque van trigar tres anys fins a aconseguir convèncer productors i actors de fer una obra que fuig del teatre ràpid brillant i fàcil i que aposta per la imatge poètica, el ritme pausat i els silencis per insinuar un món que s’allunya de l’actualitat i que Luque no s’avergonyeix de dir que l’anhela. Todas las noches de un día estarà fins al 9 de juny al Goya.
Han descobert, en les 115 funcions que han fet arreu de l’Estat espanyol, que hi ha públic per a aquest teatre menys “de mariachis”, com advertia Carmelo Gómez. Conejero volia fer treballar el públic i adverteix d’uns primers 15 minuts en què costa entendre el codi. Perquè, aparentment, el jardiner parla amb un policia que l’interroga arran de la desaparició de la dona. Samuel parla al públic, com si fos l’agent, i recorda. És en aquest salt enrere que apareixen els diàlegs i les metàfores amb Silvia (Ana Torrent). Per Conejero, en aquest text es respira Txèkhov, Lorca i Tennessee Williams, però també Harold Pinter i Samuel Beckett. El seu repte era conciliar els mons més clàssics i melodramàtics, amb els contemporanis del subtext (allò que no es diu però que se sobreentén, per la manera com interactuen els personatges). L’obra, en definitiva, és un homenatge a les persones que dediquen el seu temps a cuidar malalts. Comenta Carmelo Gómez que Samuel, el que vol, és guarir Sílvia “perquè el món l’ha ferida”. Ells dos entren en una relació misteriosa en la qual ell intenta dur-la a un camí lluminós i apartar-la de l’amargor i la foscor en què es refugia ella. Tot passa en un hivernacle. Una nova metàfora: el teatre és l’espai on s’exposen les plantes selectes, insinua Conejero.
