L’art català que vol Aragó

Reclamo el que (em penso que) és meu. I, de passada, el que és d’un altre. A veure si tinc xamba i s’ho empassen. El conflicte de l’art sacre de la Franja és ple de paradoxes com aquesta: Aragó demana la devolució d’algunes obres catalanes i d’altres que són de dubtosa procedència aragonesa (i amb indicis que podria ser catalana).

Entre les 111 peces que el jutjat de Barbastre ha de decidir a qui pertanyen, hi ha exemples flagrants com ara un frontal de seda de domàs (segle XVIII) de la parròquia lleidatana de Montagut que Aragó s’entesta a dir que és de Montanui, a Osca, per una confusió dels topònims que s’arrossega des de la Guerra Civil. També pretén apropiar-se d’un sagrari (XV) de Vall-llebrerola (que més antigament lluïa a Vall-llebrera), llogaret d’Artesa de Segre, que vol fer creure que és de l’església de Benavent de Ribagorça amb l’excusa que té un estil “d’accentuat caràcter aragonès”. I encara un altre despropòsit: un fragment de taula pintada de sant Pere i la Mare de Déu (XV) que al revers du una inscripció: “Irgo”, terme municipal del Pont de Suert. Està reclamada com a procedent de Vallcarca, petit nucli vora el riu Cinca.

Hi ha un segon grup d’objectes que, sense tantes evidències, també custodien enigmes. Tot i que se n’ha perdut la memòria documental, els historiadors de l’art catalans pensen que van ser creats per a l’antiga catedral de Lleida, la Seu Vella. Quan va ser clausurada, al segle XVIII, les obres que havien ornamentat les seves capelles es van dispersar per les parròquies de la diòcesi, incloses les de la Franja. Podria ser el cas d’un retaule (XV) que va anar a parar a Binacet; una creu processional (XVI), a Iscles, i un retaule (XV), dedicat a sant Antoni Abat i a sant Pau ermità, a Vilanova de Sixena (a l’església, no al polèmic monestir, tot i que el bisbat de Barbastre tampoc el situa bé: sosté que ve de Montsó). Els experts insisteixen que no hi ha papers que acreditin que van emigrar de Lleida, però ho sospiten, perquè no s’entén que unes obres de tanta categoria artística haguessin pogut ser concebudes per a unes localitats tan insignificants.

Fins a l’escissió de l’històric bisbat de Lleida, el 1995, ningú no havia perdut el cap pels béns ara en disputa que van ingressar al Museu de Lleida a finals del segle XIX. Als anys vint, el seu primer conservador, Joan Fusté, va intentar posar ordre a les fitxes, però ja llavors no va poder estirar tots els fils. Set dècades després, i amb l’ànim de prefigurar el nou museu, es va editar un catàleg dels fons custodiats que va acabar sent l’origen de tots els mals: Pulchra. Feta amb presses i sense una recerca que anés més enllà de la tradició oral, aquesta publicació del 1993 es va convertir en l’eina del bisbat de Barbastre per fabricar la llista de les obres de les parròquies que es va annexionar. En va sortir un inventari ple d’errors que el Vaticà va donar per bo el 2007, quan va resoldre que tot s’havia de traslladar a la comunitat veïna.

Aragó continua invocant encara avui Pulchra com una bíblia sense tenir en compte les investigacions molt més rigoroses que s’han fet els últims 25 anys (i que han aportat noves dades indistintament per a les obres catalanes i aragoneses). En el judici que es va celebrar els dies 16 i 17, s’hi va tornar a aferrar tot i el reguitzell de proves que van exhibir els pèrits catalans, que fins i tot han alertat de la reclamació d’una peça inexistent: una taula de sant Andreu del Gaió. La que procedeix d’aquesta població està dedicada a sant Blai, va matisar en la vista oral Carmen Berlabé, conservadora del museu, que és qui durant la primera dècada del segle XXI va desenterrar un munt d’informació inèdita que estava oculta a l’arxiu diocesà. Fins aleshores, ningú hi havia pogut accedir perquè l’inefable arxiver el tenia tancat amb pany i clau; va ser el bisbe Ciuraneta el que va decidir obrir-lo als estudiosos i a continuació el va presentar als tribunals de la Santa Seu. Però ni se’l van mirar. “L’Església no fa justícia”, va concloure el valent prelat, sotmès a pressions i a amenaces d’excomunió. No es va arronsar, però ho va pagar amb la salut.

A l’arxiu es preservava la correspondència entre el bisbe fundador del museu, Josep Meseguer, i els rectors de les parròquies, un totxo de milers de papers que va ser clau per reconstruir els periples dels béns i per esclarir com van arribar a Lleida, si en règim de dipòsit, que és el que argüeix Aragó, o de propietat. Els papers demostren amb claredat acords de compravenda, permuta i donació compensada econòmicament per a 83 dels 111 objectes.

Uns objectes que no tenien llavors la consideració historicoartística que tenen avui. No eren, com els advocats i els pèrits aragonesos van voler fer creure al jutge, tresors que Meseguer va pispar als ignorants capellans. Estaven apartats del culte, arraconats, mutilats i deteriorats. El frontal de Buira, “molt podrit i corcat”. Els compartiments del retaule de Binacet s’havien reutilitzat com a portes d’armari de la sagristia. “Molt malmès.” “No serveixen per a res.” Als rectors, aquells objectes vells i en desús els feien nosa i van veure “com una benedicció” que Meseguer s’hi interessés i se’ls emportés i, a canvi, els donés objectes nous i/o algunes pessetes per poder fer reparacions a les necessitades esglésies. “Mai van pensar a recuperar-los. Se’n van desprendre de manera definitiva”, va sostenir davant del magistrat Marc Sureda, conservador del Museu Episcopal de Vic, el museu diocesà més antic de l’Estat. El segon que va obrir va ser el de Lleida. A Meseguer, la part demandant el culpa de no haver sol·licitat permís a la Santa Seu per fer les transaccions, però el cas és que Roma el va acabar premiant per la seva tasca de salvaguarda: el 1905 el va nomenar arquebisbe de Granada.

I no és pas que, de dipòsits, no se n’haguessin convingut. Quan va ser així, els rectors van poder disposar sempre dels béns. Un exemple: després de ser objecte d’un robatori, Roda d’Isàvena va demanar que li retornessin el que temps abans havia cedit a la catedral de Lleida: calzes, copons, canelobres... El dipòsit es va donar de baixa sense problemes.

On són els resguards dels dipòsits de les 111 obres reclamades? “Aragó no n’ha aportat ni un. Són ells els que n’havien de demostrar la propietat i no ho han fet. No tenen cap tipus de prova, ni arguments, que encara és pitjor. S’agafen a l’absència de contractes signats i segellats entre el bisbe Meseguer i els rectors, però obliden que el dret espanyol no exigeix que siguin escrits; els verbals són vàlids”, subratlla Jordi Vives, l’advocat del Consorci del Museu de Lleida, que va dominar l’escena en el judici, sobretot en les conclusions, quan va pregar al jutge que desestimi la demanda. Després de la seva intervenció, les cares llargues de la bancada aragonesa ho deien tot. Un silenci espès va envair la sala quan el lletrat català va apel·lar a la sentència civil ferma que el titular del jutjat de Barbastre no podrà ignorar si no vol caure en una contradicció: la del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya del 2008, que avalava la famosa resolució de la consellera Mieras, segons la qual Catalunya i Aragó estan condemnats a entendre’s per compartir la gestió d’uns béns que són custodis d’un passat comú.

Les sensacions són bones, però l’optimisme és contingut. Sixena, l’altre litigi en curs, ha demostrat que sempre es pot donar la situació més inversemblant amb el beneplàcit de polítics i pseudohistoriadors reaccionaris.