Visions del Montgrí

A l’àlbum fotogràfic de l’advocat i col·leccionista Ramon Mascort i Amigó hi ha una imatge per la qual sent un afecte especial. Hi surt ell de nen, amb pantalonets curts i espardenyes de betes, entre dos homes colrats pel sol que somriuen a la càmera palplantats al mig d’un carrer de Torroella, potser davant mateix de la Casa Galibern. Un d’ells, el més jove, el que l’agafa amb tendresa per l’espatlla, és el seu oncle, el pintor José María Mascort; l’altre homenàs, panxut i desmanegat, és Joaquim Mir, en una de les seves estades empordaneses. El record entranyable que Ramon Mascort ha guardat sempre dels estius en companyia del seu oncle i els seus amics gegantins, és a l’origen de la col·lecció més important de quadres d’aquest paisatgista que es conserven a Catalunya, unes sis-centes obres (entre elles, un retrat al carbó que li va dedicar Mir el 1953), a les quals a partir d’ara caldrà afegir-hi el centenar llarg que acaben d’ingressar-hi procedents d’una altra herència familiar.

José María Mascort. Llegat Catalina Sastre permet aprofundir en l’optimisme vital d’aquest plenairista lluminós a través dels olis i els pastels que havien format part de la col·lecció de José Montaner Mercader, nebot també del pintor, d’una altra branca de la nissaga, i a la mort del qual va quedar en mans de la seva dona, l’escalenca Cati Sastre, que al seu torn va disposar en el seu testament que el fons formés part de la Fundació Mascort per evitar-ne la dispersió. Ramon Mascort recordava haver vist molts d’aquests quadres a casa del seu cosí. Més d’un probablement va veure fins i tot com el pintava el seu oncle, amb el cavallet fixat a la platja, davant les Medes, o camuflat entre els pallers de la plana del Montgrí. “Per a mi venir a Torroella a l’estiu era un alliberament, perquè a Barcelona m’havia d’estar tancat en un col·legi”, recorda l’avui president de la Fundació Mascort, que opina, per contra, que el seu oncle va renunciar a tenir més reconeixement per aquest mateix amor al Montgrí: “Estava enamorat d’aquest paisatge, s’hi sentia integrat, i crec que per això no va viatjar gairebé gens, perquè se sentia part d’aquests pagesos i aquests pescadors.”

Entre el centenar d’obres que han ingressat a la col·lecció Mascort, i que eixamplen el nombre de quadres que atresora la fundació fins a més de set-cents, hi ha un predomini aclaparador d’aquest paisatge viscut, pròdig, esclatant, sigui a través de la plana i els cultius, de les cases de pagès, o del món mariner, amb les barques amarrades a la platja, o les onades escumejant contra les roques, amb les Medes al fons o, més sovint encara, amb aquella piga desolada del castell dalt del massís del Montgrí. Algunes obres tenen inesperades qualitats nocturnes que recorden la nit estrellada de Van Gogh, com el pastel de la capella de Sant Antoni. Ramon Mascort recorda que el seu oncle sortia cada dia a pintar, primer dalt de la bicicleta, que va heretar, una Esbelta fabricada a Figueres, i més endavant conduint l’Erskine, un cotxe de la casa Studebaker. “Era una persona que tenia molta paciència, almenys amb mi, perquè em va transmetre tot el que havia llegit sobre art, i em va ensenyar a apreciar des d’un trosset de ceràmica fins a les ruïnes d’Empúries. M’hi sento en deute i procuro reunir tota l’obra seva que puc perquè no es perdi i pugui estar a disposició de tothom.” Compleix amb la seva aspiració, en efecte, perquè aquesta ja serà la tercera exposició que la Casa Galibern, l’antiga residència familiar, dedica a José M. Mascort, amb el catàleg corresponent. Com en els altres casos, en aquesta ocasió també n’ha tingut cura la historiadora de l’art Rosa M. Creixell. La mostra estarà oberta fins al 13 d’octubre, com sempre, amb accés lliure.