Art

Maspons en gran

El MNAC revisa l’obra del fotògraf en una exposició de 500 de les seves imatges, no només les icòniques, també les oblidades i fins i tot les mai vistes

Més que fer-les, el que de veritat excitava Oriol Maspons (Barcelona, 1928-2013) era veure publicades les seves fotografies. No feia fotografies només pel gust de fer-les. Havien de respondre a un encàrrec. Havien de fer un servei, tenir una finalitat. Un cop l’acomplien, deixaven d’interessar-li. Bon vent i barca nova: el seu cap ja estava en el següent projecte. Això explica el desordre que regnava en el seu arxiu. Feia la impressió d’un abocador. “No li donava cap valor. Per ell era inclús una molèstia”, diu el seu fill Àlex. La sort va ser que un dels seus amics íntims fos David Balsells, el fundador de la col·lecció de fotografia del MNAC. En un dels dinars setmanals que feien, el va convèncer: el lloc del seu fons havia de ser el museu de referència de l’art català.

No deixa de ser curiós que ell, precisament ell, que tant va lluitar per alliberar la fotografia dels tics pictorialistes, hagi acabat en un temple de la pintura. Va morir satisfet de la decisió, només amb un petit neguit que transmetia al director Pepe Serra cada cop que es veien. Que quan exposessin la seva obra no quedés desdibuixat el context en què va ser feta i que quedés clar, molt clar, que havia satisfet una comanda: un llibre, un reportatge de premsa, la portada d’un disc, una campanya de publicitat o de moda, la promoció d’una pel·lícula...

Maspons va voler ser, i va ser, un fotògraf útil. I La fotografia útil és el títol de l’exposició que culmina aquesta aventura de salvaguarda del llegat d’un dels grans creadors del país. Hi ha temps per veure-la, més que el de costum, fins al 12 de gener. I creguin que se’n necessita, de temps, per veure-la. Reuneix 500 fotografies i un parell de centenars de materials documentals. Si amb una visita no en fan prou, que ben segur no en faran, l’entrada serveix per a un altre dia.

Tard perquè Maspons pogués veure-la i tard perquè Balsells, jubilat i delicat de salut, pogués comissariar-la. N’ha tingut cura Cristina Zelich, amb la sensibilitat que el fotògraf suplicava i amb l’habilitat que implicava submergir-se en un oceà de 7.000 fotografies. El més fàcil era quedar-se en la superfície i tornar a les seves imatges icòniques, les que hem vist i revist mil vegades: la de la coberta de la novel·la Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé, les dels primers biquinis que es van veure a les platges, les dels integrants de La Nova Cançó i, és clar, les de la seva colla d’amics: la Gauche Divine. Però amb això no en tenien prou, els artífexs de la mostra. El repte era rescatar-lo de la “simplificació i la frivolització” que s’ha fet de la seva obra, indica Serra. “Maspons és molt més que el fotògraf de l’Eivissa dels hippies i de la Gauche Divine”, implora Zelich.

El recorregut fa emergir una carrera molt més rica i complexa, que es va gestar als anys cinquanta en ple debat de la raó de ser de la fotografia i el seu caràcter bipolar: artístic i aplicat. Tot i que es va fer soci de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya, aviat es va oposar al que ell va batejar com a salonisme: els concursos d’aficionats que s’organitzaven eren una pantomima endogàmica, amb unes normes que coartaven el geni individual. El van expulsar de l’associació.

“Ell volia ser un professional de la fotografia”, remarca Zelich. Però això al desert cultural de l’Espanya franquista era somiar truites. I va viatjar. A París, on es va fer amic d’Henri Cartier-Bresson, i a Londres, acompanyat del seu mestre: Francesc Català-Roca.

El 1957 es va associar amb Julio Ubiña i va començar a desplegar el seu ideari de modernitat, que es pot resumir amb un sol concepte: la fotografia havia de ser “notària del seu temps”. Va deixar una petjada profunda en l’escena de la fotografia de la segona meitat del segle XX, tant en els seus contemporanis com en les noves generacions de fotògrafs. I no només en la pràctica sinó també en la teoria. Un dels aspectes que l’exposició del MNAC reivindica és el Maspons pensador. “Va escriure i molt bé”, sosté la comissària. Tots els seus textos es reuniran en la monografia que publicarà el museu a la tardor.

Zelich ha desenterrat joies ocultes en les entranyes del fons Maspons. Per un cantó, material oblidat i, per un altre, material completament inèdit, com el projecte fallit de llibre que va pensar fer amb José Agustín Goytisolo de la Cuba en ple èxtasi revolucionari, el 1967. Les imatges són extraordinàries, però la publicació no es va acabar fent perquè a Maspons no li va agradar el text que en va escriure Goytisolo.

Aquell any 1967 en va passar un altre, de disgust. L’editorial d’Esther Tusquets, Lumen, havia publicat amb el seu assessorament el fotollibre Nada personal, de James Baldwin i Richard Avedon, però ningú li havia fet cap cas. Dolgut, ell i altres fotògrafs de la corda (Leopoldo Pomés, Xavier Miserachs...) van publicar un anunci a Destino amb un text –que signaven– en què carregaven contra aquella indiferència per una obra mestra que furgava en el sistema racista i classista dels Estats Units.

Protestes feministes

A les exposicions s’acostumen a amagar, o a tot estirar a maquillar, les parts fosques de les trajectòries artístiques, que estrany és que no les tinguin. El MNAC, però, ha reservat una petita sala (Serra li’n diu nínxol; fins i tot s’han pintat les parets de color negre) per recordar el pas de Maspons per la revista Interviú, on va participar en diversos reportatges provocats.

Per a un d’aquests, a mitjan anys setanta es va fer una crida publicitària a La Vanguardia per buscar dones que haguessin estat violades i que haguessin quedat embarassades a conseqüència de l’agressió. Els col·lectius feministes es van manifestar davant de l’estudi de Maspons. “Li va relliscar”, explica el seu fill, que confessa que el seu pare també el va fer servir quan era un marrec per fer alguns d’aquests articles de periodisme gonzo. Llavors va plorar, però avui ho recorda rient.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda