L’art entra a fàbrica

Barcelona torna a tenir un centre d’art com cal. Ha sigut una llarga travessia pel desert des que, el 2008, es va liquidar Santa Mònica, amb greus conseqüències per a la visibilitat i el reconeixement dels artistes del país. El 2012 es va inaugurar el singular continent rehabilitat per situar-hi l’equipament, l’antiga fàbrica de filatures Fabra i Coats, però des de llavors el que hi ha hagut és només una simulació de centre d’art, amb una activitat indefinida i discontínua. Li mancava un líder i ara, per fi, ja el té. La nova directora, Joana Hurtado, afronta el repte amb idees pròpies, les que van seduir la comissió assessora del concurs que es va convocar per cobrir la plaça.

Un repte complex perquè el centre d’art s’ha fusionat amb la fàbrica de creació que també té per seu l’emblemàtic espai de Sant Andreu. Tot i que la unió dels dos programes, el de les residències i el de les exposicions, va xocar tot d’una, Hurtado veu moltes possibilitats en aquesta plataforma que cohesiona tot el procés creatiu, des del més tendre moment inicial de la recerca fins a l’exposició, que no vol que s’entengui com un fi. “Ha de ser un mitjà més per indagar maneres de producció i participació”, sosté.

I encara hi ha un altre factor que fa especial la Fabra i Coats: al recinte conviuen diverses institucions i entitats socials i educatives del barri, des d’una escola bressol fins a un ateneu popular. Hurtado no pensa treballar-hi d’esquena, sinó just el contrari. “És un micromón de somni amb tot a l’abast.”

De manera que els condicionants en el punt de partida esdevenen estimulants oportunitats per assajar “noves i diferents maneres de fer i experimentar les arts i noves i diferents maneres de fer i ser (de la) institució artística”, defensa. Hurtado ha demanat nou mesos (i ja n’han passat dos des que va ser nomenada) per posar en marxa el seu projecte (que tindrà un mínim de sis exposicions anuals), però divendres passat ja va exposar les seves línies mestres, que aspiren a “articular i a ser part activa dels agents culturals del territori”. La directora parla d’agents culturals, no només d’artistes. Comissaris, investigadors, mediadors i programadors hi queden englobats. Tots s’han sentit per igual orfes de centre d’art. “Era una demanda urgent del sector i una necessitat de la ciutat, com tota capital cultural europea”, subratlla Hurtado.

Cal parar atenció a la seva nomenclatura per entendre el què i el com ho vol fer. El públic no és un usuari que s’empassa tot el que li llancen a sobre, sinó un visitant i/o participant d’uns coneixements que es generen conjuntament, també amb la seva implicació. Així mateix, les visites no seran guiades, sinó dialogades. “Hem de deixar d’entendre l’art com un missatge tancat que s’ensenya a través d’un recipient neutre i monolític, i l’hem de veure com un lloc d’ús compartit on continent i contingut, artista i visitant, són permeables”, raona.

Hurtado adverteix que no arriba a la Fabra i Coats per implementar cap marca personal. Hi arriba, sobretot, per “escoltar”; és a dir, per trencar aquest dolorós silenci del qual venim. No hi haurà efectes sense afectes. “La gent ens importa per sobre de totes les coses. La creació i la gestió artístiques suposen tenir cura tant de les obres d’art com de la gent que les rodeja i les treballa, de l’artista al vigilant de sala o el públic”, rebla.

Sense aixecar murs allà on no n’hi ha en les arts del present. Per exemple, de disciplines. O de generacions i edats dels agents culturals. La Fabra i Coats té la missió d’acompanyar-los quan, més enllà del circuit dels espais emergents (i que Hurtado coneix bé, ja que ha dirigit durant deu anys Can Felipa), queden deixats de la mà de Déu. Aquestes carreres en vies de consolidació són les que el centre d’art vol apuntalar a escala local, nacional i internacional (d’aquí l’empeny que té la directora per fer coproduccions, per garantir que les exposicions volin com més lluny millor).

Del barri, o de l’entorn immediat, al món. I del món al barri. Hurtado obrirà convocatòries de residències internacionals. Artistes d’arreu hi podran crear i, inclús, hi podran viure: aviat s’hi habilitaran cinc apartaments. En el funcionament de les residències artístiques hi haurà més canvis. Tindran prioritat els projectes amb ànim de voler-se arrelar en aquest “micromón de somni” i es descartaran els que estarien aquí com en qualsevol altre lloc. Totes les estades seran gratuïtes i menys fixes del que són ara: “Es renovaran fins a un límit.”

Hurtado entoma l’aventura amb il·lusió, però amb uns recursos tan econòmics com humans que caldrà reforçar per fer-la arribar a bon port. El pressupost voreja els 1,6 milions, un 90% aportats per l’Ajuntament i un 10%, per la Generalitat. D’aquests, 723.000 són per al centre d’art (La Virreina Centre de la Imatge disposa de 970.000 euros i la Capella, de 350.000). “No és l’ideal, però es poden fer moltes coses”.