Més Franja al museu

El Museu de Lleida ho havia advertit: per moltes garrotades que hagi rebut i que rebi en un futur, mai renunciarà al seu discurs de la història de la Franja. Mai. A l’espera d’una nova sentència judicial, que està per caure, que pot tornar a afectar seriosament els seus fons, de moment no perd sinó que guanya una obra procedent d’una de les parròquies que havien format part del Bisbat lleidatà, desmembrat per raons polítiques als anys noranta. És un retaule gòtic dedicat a Sant Bartomeu originari de Capella que el seu propietari, l’empresari, periodista i col·leccionista Tatxo Benet, ha dipositat a l’equipament museístic. La peça, creada a finals del segle XV per Pere Espallargues, es va presentar ahir oficialment en un acte presidit pel president de la Generalitat, Quim Torra.

Torra va tornar a recordar les sensacions de “desesperança i buidor” que va sentir (en directe, perquè hi era) l’11 de desembre del 2017, el fatídic dia que la Guàrdia Civil va entrar per la força per endur-se les obres del monestir de Sixena. Ahir, en canvi, davant de l’impressionant retaule, les sensacions que sentia eren les oposades: “Tanquem un cicle, ens esperancem i ens recosim.”

“Hi ha qui s’emporta peces del Museu de Lleida i hi ha qui en cedeix. Hi ha un temps per ensorrar i un temps per construir”, va propagar a les xarxes socials abans d’assistir a l’acte l’alcalde de Lleida, el republicà Miquel Pueyo.

Tatxo Benet s’ha erigit en un bisbe Meseguer del segle XXI per recuperar aquesta obra excepcional (s’ha conservat íntegrament, amb tots els compartiments, inclòs el guardapols i la fusteria original, i té unes mides considerables: 2,5 per 1,8 metres) que un mal dia va sortir de l’església de Sant Martí d’aquest municipi de la Ribagorça. “Ara torna a casa”, diu l’empresari lleidatà, que no és el primer cop que té un gest cap al museu. L’any passat el va triar per fer l’exposició itinerant d’estrena de la polèmica instal·lació Presos polítics a l’Espanya contemporània, que va adquirir quan va ser vetada a la fira Arco de Madrid. Va ser la seva manera de donar suport a l’equipament arran de la gran crisi que va patir l’11 de desembre del 2017. Ara tenia la necessitat de tornar-ho a fer, i amb una obra que fos “més permanent”. Una jugada mestra. I una acció de mecenatge de les que es recordaran.

Exactament onze dies després d’aquell trist succés, es va posar a subhasta a Barcelona el retaule de Capella. Catalunya, però, compte, també Aragó, n’estaven al cas, amb una diferència substancial: que uns van fer-li seguiment i els altres se’n van desentendre completament mentre festejaven el Nadal amb el botí de Sixena. Així i tot, les institucions catalanes ben poc marge de maniobra van tenir: estaven lligades de peus i mans per l’article 155 i pendents d’una campanya electoral decisiva. El que sí que va fer la Generalitat, i que no és menor, és incloure el retaule en el Catàleg del Patrimoni Cultural Català. I el va declarar inexportable.

La peça va ser adquirida per un antiquari català, amb local a Barcelona i a Madrid. L’hipotètic negoci que pensava fer, és a dir, vendre’l per una bona xifra que només ofereixen a l’estranger, se’n va anar en orris. I va tancar els tractes amb Benet, que sabia quina tecla del piano tocava. Una tecla que havia de tocar amb molta intel·ligència per no desafinar.

Avís per als que no tardaran a entrar en còlera: Aragó no podrà reclamar ara aquesta obra. L’operació s’ha fet amb tota la prudència que calia per evitar problemes amb la comunitat veïna. Benet va desvetllar ahir que es van fer els tràmits pertinents tant amb el govern espanyol com amb el govern aragonès per si volien exercir el seu dret de retracte, però la resposta va ser que no hi estaven interessats.

El retaule torna a casa. No és fàcil reconstruir el seu periple. Se sap que va deixar el seu lloc d’origen entre el 1902 i el 1903, a les acaballes de l’època en què el bisbe Meseguer va recórrer incansable el territori a la recerca de les obres susceptibles de ser mal venudes als astuts antiquaris. Aquesta es va escapar. Se li va perdre la pista fins als anys quaranta, quan va reaparèixer en la col·lecció de la galeria Marie Sterner de Nova York. Es va tornar a esfumar fins als anys vuitanta, quan un antiquari de la Bisbal el va comprar (no sembla que la peça s’hagués mogut dels Estats Units). El tenia ocult a la seva col·lecció personal, a casa seva, de manera que els especialistes van continuar sense tenir-lo localitzat. Els seus hereus són els que fa dos anys el van treure a la llum pública per subhastar-lo.

Els entesos bavegen amb aquesta joia, ja que és l’únic retaule sencer d’època gòtica de la Franja en mans privades. I a sobre en un bon estat de conservació. El museu l’exposarà fins al setembre al seu Espai 0. I a la tardor ja el prepararà per incorporar-lo a la presentació renovada de les seves col·leccions gòtiques, una intervenció que inaugurarà a finals d’any.

“Serà una peça fonamental del nou discurs”, subratlla el director, Josep Giralt. La riquesa cultural de la Corona d’Aragó, amb els seus artistes errants, com el mateix Pere Espallargues, deixant la seva brillant petjada en aquest territori avui dividit per una falsa frontera, s’imposarà al museu. Uns el disfrutaran i altres, els de sempre, posaran el crit al cel.