Bell misteri

Tots fem fotografies. Compulsivament. Però quant temps dediquem a veure-les? Richard Learoyd se situa al pol oposat d’aquesta estressant manera de crear i de consumir fotografies. Ell en fa poques. Com a màxim sis en un dia. I és tanta l’estranya bellesa que custodien que ens obliguen a allò que no estem acostumats a fer: dedicar-hi temps per veure-les. “Per entendre-les, cal veure-les. I quan les veus t’inciten a continuar-les veient”, alerta Sandra S. Phillips, comissària de l’exposició que la Fundació Mapfre presenta fins al 8 de setembre a la seva seu barcelonina, la Casa Garriga Nogués, la més completa que s’ha muntat fins ara de l’obra d’aquest autor tan compromès amb l’experimentació.

Nascut a Nelson, al nord d’Anglaterra, el 1966, Learoyd es va sentir atret des de molt jove per la fotografia, però no per la convencional. La fotografia estenopeica va ser el primer avís de tot el que vindria després, sobretot quan es va imposar el règim digital. L’amor per allò artesanal era tan fort que va decidir girar l’esquena a qualsevol tecnologia que trenqués el misteri d’un procés de creació cuinat a foc lent. Si calia, estava disposat a construir-se ell mateix la màquina que ho fes possible. I així ho va fer.

No estem acostumats a veure fotografies com les seves perquè ningú les fa com ell. Learoyd ha rescatat la tècnica primigènia de la cambra obscura, però l’ha portat al límit. La seva, de cambra obscura, és un espai de grans dimensions: consta de dues habitacions contigues separades per una lent, una de fosca, que és dins de la qual el fotògraf se situa, i una d’il·luminada, on col·loca les persones o els objectes que vol retratar.

Tot li demana temps. Temps per trobar els models, als quals fa vestir amb peces de roba al marge de qualsevol moda i prohibeix que es maquillin. Temps per preparar els posats. Temps per esperar que es fixi la fotografia en el paper de dos metres quadrats que penja a la paret, i que és l’únic testimoni que queda d’aquella experiència; en absència de negatius, cada una de les seves obres és única.

Un temps, aquest, que al model se li fa etern. S’ha d’estar quiet com una roca durant uns divuit minuts. Ni tan sols pot somriure. “Ho vull i ho puc controlar tot menys la seva expressió”, que acaba adquirint diferents tonalitats de malenconia, reconeix l’artista. El resultat d’aquesta única concessió que dona a l’atzar corprèn. “Les persones que retrata estan més vives i són més belles i més vacil·lants, fins i tot més vulnerables, que les que veiem en la majoria de fotografies. Semblen personatges antics i alhora desesperadament actuals”, sosté Phillips.

Aquest aire màgic desconcertant també s’imposa en les seves natures mortes, que tot i que remeten a la tradició pictòrica (tot, en la seva obra, fa olor de pintura, però amb el repte de qüestionar la seva hegemonia com a art majúscul), són d’una poètica escabrosa: un cap de cavall decapitat, calamars penjats de fils, un ram de flors pansides...

Té tirada també per la destrucció en els seus paisatges, extraordinàriament ben seleccionats en la mostra de Barcelona, que en total reuneix mig centenar de fotografies. Sí, Learoyd també retrata exteriors amb una cambra obscura portàtil que carrega al remolc del seu vehicle.

Els Estats Units, l’est d’Europa i, per encàrrec de la Mapfre, l’illa de Lanzarote són els escenaris de cotxes cremats o de balenes en estat avançat de putrefacció. “El món va prenent forma arran d’esdeveniments catastròfics”, raona el fotògraf, que rastreja la realitat natural amb aquesta mateixa actitud pacient i serena, sense la urgència de fer moltes fotos, sinó de fer-ne una de singular que ens captivi. “Vivim amb la idea errònia de que com més fotos facis, millor fotògraf seràs”, rebla.