Perfecte, sol i amb companyia

Tot i que inicialment s’havia anunciat el concert de Jorge Drexler, diumenge al Festival de Cap Roig , com una actuació amb només ell, la guitarra i la veu, dins la seva gira Silente –ho fa de tant en tant, però aquest estiu el format minimalista sembla tot un homenatge al recentment desaparegut João Gilberto–, finalment va ser un concert amb l’esplèndida banda que l’ha acompanyat durant els últims dos anys, per oferir més de cent concerts en 19 països, en els quals ha presentat el seu últim disc, Salvavidas de hielo. De fet, el concert es va plantejar com un final de gira, la cloenda d’un cicle amb el grup que completen Carles Campi Campon, productor del disc i en directe responsable sobretot de les programacions; Martín Leiton, baix; Borja Barrueta, bateria i percussions; Martín Ghersa, vibràfon, i el guitarrista Javier Calequi, 50% del Dúo La Loba . Formen un equip transatlàntic que combina d’una manera molt equilibrada els sons electrònics i orgànics, la modernitat ben entesa amb raigs subtils de folklore llatinoamericà.

Cal destacar que Drexler ha arribat al final de la gira –una gira que, a l’Estat espanyol, va iniciar a Girona, l’octubre del 2017– amb el repertori de Salvavidas de hielo indemne i triomfant: fins a vuit cançons d’aquest disc van sonar diumenge a Cap Roig, i això no és gaire habitual en un artista consolidat com Drexler , que en un quart de segle ha acumulat un bon nombre de cançons imprescindibles. De fet, el concert es va obrir amb un tema de l’última collita, Quimera, per continuar amb tot un clàssic com Todo se transforma, i tornar al passat recent amb Estalactitas i Universos paralelos, del seu disc Bailar en la cueva (2014), arriscada aposta rítmica que ara reivindica també amb el tema homònim, la gran Bolivia –un agraïment al país que va acollir els seus avis, jueus alemanys que fugien del nazisme– i, com a últim bis després de gairebé dues hores i 19 cançons, la festiva La luna de Rasquí. Drexler va baixar a ballar entre el públic i, com ja és habitual, va xerrar pels descosits –“Sembles argentí!”, li va cridar algú entre el públic, probablement argentí, i a l’uruguaià li va semblar perfecte–, va explicar la història d’agraïment a Joaquín Sabina que hi ha darrere de Pongamos que hablo de Martínez i va donar descans a la banda per cantar a pèl l’oscaritzada Al otro lado del río i tot seguit, només amb guitarra, Guitarra y vos, el Club Tonight dels Gossos i La milonga del moro judío. El Drexler més reivindicatiu va aparèixer amb Movimiento, que va dedicar a Open Arms, i Despedir a los glaciares, dedicada “al mestre dels adeus, Leonard Cohen”. I amb Silencio va provocar el silenci absolut durant uns segons, abans que els bisos fossin reclamats amb ovacions, en una altra nit perfecta de Jorge Drexler.