Eterna harmonia

Malgrat que L’Auditori de Barcelona compta amb una residència habitual dels equips musicals de Jordi Savall, podem afirmar que, amb excepció de la integral encara en curs de les simfonies de L.V. Beethoven, ha estat al Palau de la Música, en bona part per la contribució del ja exdirector artístic Víctor García de Gomar, on s’han mostrat en els darrers anys alguns importants projectes que mancaven en la trajectòria de Savall com ara la Passió segons sant Mateu de Bach, El Messies de Händel, les tres darreres simfonies de Mozart i, enguany, L’Oratori de Nadal BWV 248 del Kantor de Leipzig. Tot i que ja fa prop de trenta anys el director igualadí ja havia interpretat algunes de les sis cantates pertanyents a l’esmentat oratori bachià, en un mític concert retransmès per TVE, no ha estat fins ara quan s’ha posat per primera vegada al davant d’aquesta obra íntegrament i que cal considerar alguna cosa més que l’aplicació de la coneguda tècnica de la paròdia: un pla per seguir aprofundint en la figura de Jesús de Natzaret, després d’haver-ho fet amb el gènere de les Passions a la dècada dels anys vint del segle XVIII.

Aquest aprofundiment en la figura del natzarè, Bach el va realitzar no pas amb la composició ex novo, sinó a partir de materials musicals provinents d’anteriors cantates profanes per situar-les en un nou ordre cristià i, sobretot, consagrar-se a un hàbit de perfecció. Això és: la correcció de les pròpies obres per millorar-les. Alguna cosa semblant li ha passat a Jordi Savall després de les seves recents primeres interpretacions de passions bachianes (dues vegades la de Sant Mateu BWV 244 i la reconstrucció de la de Sant Marc BWV 247) amb resultats més aviat estàndards. Ara, amb aquest Oratori de Nadal, ha assolit uns clímaxs musicals de joiositat i alegria de viure que a través d’unes càlides sonoritats mediterrànies li han permès assolir, sense cap mena de dubte, un lloc destacat entre les més excelses versions d’aquesta obra. Amb gran intel·ligència, Savall ha optat per oferir aquest conjunt de cantates en dues entregues de tres cantates cadascuna on, per mitjà d’un cor de La Capella Reial de Catalunya en veritable estat de gràcia, equilibri, empastament vocals i afinació modèlics, una orquestra de Le Concert des Nations sàvia i virtuosa junt a un destacat quartet de solistes (Katja Stuber, soprano; Raffaele Pe, contratenor; Martin Platz, tenor, i Thomas Stimmel, baríton), ha convertit les dues nits en una nova fita artística –una més!– de les assolides per l’igualadí al llarg de la seva dilatada carrera.

Certament, a les portes d’un nou Nadal tan marcat pel que fa a programació musical per aquest meravellós oratori de Pasqua com és El Messies händelià, ha estat un goig gaudir d’una música que no només respira Nadal germànic pels quatre costats sinó que insta a la reflexió del sentit teològic del naixement de Crist: el Verb fet carn. Siguem o no creients, l’audició d’aquesta música ens permet trobar els camins de l’eterna harmonia.