“A Espanya ens espanta tot el que té a veure amb qüestions de gènere”

En el fet que tots dos prometen quelcom més gran que la vida i millor que el que ja tenim. El problema és que el cristianisme ho promet després de morir-nos i el rock, en teoria, ho ofereix en aquesta vida [riu]. Sí, però, que tant en el rock com en el cristianisme es tracta de tenir fe en una cosa que ens supera. I als dos, cal dir també, se’ls ha volgut matar amb molta freqüència. Portem escoltant que ‘Déu ha mort’ i que el rock també pràcticament des del moment en què van néixer! No sé massa el perquè d’aquest ímpetu en matar-los però, realment, no acaben de morir mai. I els dos, finalment, utilitzen elements molt similars a l’hora de publicitar-se. Les estratègies de “màrqueting” –les icones, els sants, els rituals...– són molt semblants. La litúrgia d’un concert i d’una missa són pràcticament iguals. Fixa’t, per exemple, en la sagristia, o en el Sancta Sanctorum. Són llocs reservat per a la gent especial. Com els camerinos, on tothom vol accedir ja que no hi entra gairebé ningú! D’altra banda, ara ja no, però abans, a les esglésies, hi havia un lloc on es situaven les dones, un altre on ho feien els que encara no estaven batejats... ni de bon tros tothom ocupava el mateix lloc. I en els concerts del rock tampoc. Només cal mirar totes aquestes zones VIP...

Creiem que allò que està viu és només allò que agrada a la gent més jove. Donem validesa, per exemple, a un fenomen com el de Billie Eilish pel fet que té una atracció increïble envers els joves d’entre 14 i 19 anys. I, en canvi, ve U2 o Bruce Springsteen, fiquen 50.000 persones en un estadi i, com que apel·la a una franja d’edat més gran, sembla que sigui irrellevant. Es menysprea una mica, o se’l considera de segona classe, a l’oient major, ignorant que, per algú de 50 anys, o de 35, el rock, encara que no estigui de moda, li segueix oferint respostes. Potser no és ja una novetat “periodística”, però en la intimitat de les llars continua estant de moda. I mentre aquesta valors, a determinada gent, li continuïn sent útils, el rock continuarà en vida.

Sí, perquè el rock, com tota disciplina més aviat vella, li costa generar-ne. Això és inqüestionable. Però passa el mateix, per exemple, en la ciència, això. Els primers anys del segle XX van generar una quantitat enorme d’avenços i de mites i, després, tot va anar avançant més lentament. Les primeres fases, sigui la ciència, el rock o el cinema de Hollywood, sempre generen fenòmens transversals i intergeneracionals. És una llei natural! És perfectament normal que, després, la gent jove s’oposi al que escoltaven els seus pares o avis.

No, em passa precisament tot el contrari! A mesura que em faig gran, el rock, en comptes d’agradar-me menys... m’agrada més. A vegades s’apel·la a la paternitat, però a mi, la paternitat [Paskual és pare de tres fills] m’ha fet tornar més punky. No sé massa el perquè, però quan era jove hi havia branques del punk que em semblaven poc sinceres, fruit d’una rebel·lia més simbòlica que real. El punk, des de la maduresa, em sembla més interessant que no pas des de la mera energia adolescent, que és una energia, sovint, que no porta enlloc.

El glam, sobretot el britànic, el de tall Bowie, és un fenomen que em sembla el gran aglutinador. Té literatura i és punk abans del punk. El glam em sembla el gènere perfecte del rock en el sentit que és capaç d’aglutinar totes les disciplines: literatura, teatre, poesia...ho absorbeix tot.

A Espanya tenim un problema, amb el glam. Fixa’t que aquí el que agradava no era pas David Bowie, sinó Lou Reed. I això és perquè, a Espanya, tot el que té a veure amb una qüestió de gènere i sexualitat es mira amb por. Hi ha, d’acord, l’excepció d’aquell glam vinculat a Alaska, McNamara i aquella escena que va ser assimilada perquè espantava més aviat poc o, simplement, perquè ja va ser acceptada. Qualsevol altre vincle amb la homosexualitat, o la bisexualitat, però, a Espanya es mira amb recel. Lou Reed era el dur, el que es fotia heroïna, el tipus de carrer... i, això, a Espanya tira molt. És la mateixa raó per la qual aquí triomfa més el trap que el reggaeton, que és una cosa que té més a veure amb el ball, amb la sexualitat. El trap és un gènere més de carrer i més masculí, i a Espanya ens espanta tot allò que te veure amb un món femení. Aquí, els grups que han agradat de glam eren grups de senyors, com per exemple Slade, que per molt que anessin vestits de xaperos, eren uns senyors sobre el qual no hi havia cap dubte que eren heterosexuals.

Sí, és un disc contra la tristesa i contra totes aquelles persones que generen tristesa, especialment els músics. No suporto això tan propi dels músics que és anar de trist per la vida i voler obtenir prestigi per mitjà de la tristesa...

Jo ho vaig fer una mica des d’una vessant musical, perquè Nirvana o Screaming Trees tenien gran cançons, però no pas des de l’spiritual. És com l’OK Computer de Radiohead. Per molt que m’encanti aquell disc se’m fa impossible connectar amb el que pugui dir Thom Yorke. Em sembla directament escopir a la vida que un multimilionari d’Oxford es queixi tant. I l’actitud de Kurt Cobain suïcidant-se em sembla d’una estupidesa suprema. Sé que pot ser criticat, això que dic, però ho penso de debò. Deixes orfe una filla de quatre anys orfe perquè no pots suportar l’èxit? Ho sento, però ets idiota! I ho dic amb la màxima tristesa per a ell. Em sembla que Courtney Love, més criticada, li va posar més pilotes que ell, a qui en canvi s’adorat. Però a la gent, en això del rock, i en el cristianisme, li agrada tenir màrtirs!