Records d’una carnisseria

Després de la novel·la en clau autobiogràfica i històrica Jo hauria pogut salvar Lorca, el periodista i narrador Víctor Amela relata la història dels membres de la lleva del biberó que van combatre a l’Ebre i al front del Segre a la Guerra Civil. Al volum Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents), Amela ha recopilat el testimoni de 25 supervivents. A través d’entrevistes ha reconstruït la memòria d’aquests nois que van ser mobilitzats des dels disset anys. Com se sap, en ple ocàs de la República –només va guanyar la batalla de Guadalajara–, els comandaments van decidir cedir l’estratègia als soviètics, que van plantejar unes carnisseries en què els soldats republicans van ser exterminats. En plena decadència, aquells depravats van fer allistar les lleves nascudes el 1919 i el 1920, que es van incorporar a la primera línia amb escassa preparació militar. Davant tenien un exèrcit professional i una aviació –reforçada per l’alemanya i la italiana– que no va cessar el foc fins a la frontera, on pocs van aconseguir retirar-se. Amela considera que la lleva del biberó va ser “una generació infortunada i desgraciada perquè no els tocava anar a la guerra”.

Ens van robar la joventut és una crònica extraordinària a través de les veus que la van viure, des dels mínims supervivents que ha pogut trobar els últims anys, i que coincideixen ara amb el centenari, i capítols peculiars, com els que dedica als escriptors Joan Brossa, Joan Perucho, Palau i Fabre, Alejandro Finisterre i Antonio Rabinad, sense oblidar requetès del Terç de Montserrat, que també van ser eliminats com mosques.

Des del primer capítol, Joan Guasch descriu la precarietat a les files republicanes, “amb espardenyes i sense cartutxeres”. Coincideixen alguns veterans quan expliquen que no tenien armes o la munició correcta. Les morts anunciades i els relats dantescos donen fe d’un episodi vergonyós, no únic, d’una república que havia perdut la guerra feia temps, i d’uns comandaments feixistes que jugaven al tir al blanc.

També rescata la memòria dels voluntaris, adolescents furiosos i militants de les seves organitzacions, que en alguns casos van continuar la lluita a la Segona Guerra Mundial, tant a la resistència com a l’exèrcit aliat o a la División Azul del general Muñoz Grandes. Amela se situa des del testimoni humà. Comenta que el llibre el va iniciar fa quinze anys, quan va morir el seu oncle, que havia estat de la lleva del biberó i mai li va explicar gairebé res de la Guerra Civil més enllà que tenia una cicatriu al pit: “Ell em va explicar que amb disset anys una bala el va ferir a la batalla de l’Ebre. De fet, l’estructura del llibre és un diàleg amb el meu tiet on li faig preguntes que em responen els seus companys de la lleva. Volia explicar una història múltiple amb perfils diferents.”

Els testimonis sovint fan por per la cruesa dels combats, i les vísceres que envolten la narració. Amela confessa que sovint es va sentir superat, però no volia que el silenci ho tornés tot a l’oblit: “Crec que 82 anys després es mereixen un petit tribut. No entenc per què els successius governs democràtics no han convocat els supervivents i els familiars per reconèixer com els polítics de llavors els van robar la joventut i van trastocar per sempre les seves vides.” Un dels testimonis encara vius és Miquel Morera, que farà cent anys al mes d’abril. A partir del naixement del seu net, Álvaro, Molina va decidir explicar la seva història. Ni amb el seu pare ni amb ningú parlava de la Guerra Civil perquè “cadascú tenia la ferida oberta dins”. Entre altres anècdotes, Morera recorda que al front de Miralbueno, el seu artiller es va “bloquejar”. Sense pensar-ho, Morera va decidir reemplaçar-lo i es va posar a disparar. Les calamitats són un pou sense fons.