Robert Molina, entre guitarres i sentiments

Com si el món no fos un altre, el títol del quart disc de Robert Molina, està estret de la lletra de la primera cançó, El perill, i ell mateix reconeix que sembla fet a mida per al nou món que diuen que ens espera. “El títol ja el tenia triat abans que passés tot això, però sí que és cert que encaixa una mica amb el que estem vivint. És una cançó que parla de com, després d’un trauma, d’un canvi brutal com pot ser la pèrdua d’algú proper, surts al carrer, fas les coses habituals i la realitat sembla la de sempre, però ja ets una altra persona i per a tu el món serà diferent a partir d’ara.” Molina elabora les seves lletres amb vivències i sentiments propis. “Monstres parla de les meves pors, que m’impedeixen fer coses. I Maleïts és la meva cançó protesta, però és l’excepció: m’agrada parlar més de mi que del món”, diu, amb un punt d’ironia.

Com si el món no fos un altre és un treball autoeditat, publicat fa unes setmanes, a principis del confinament, i trenca un silenci discogràfic de cinc anys: el 2015 va sortir Habitacions, un disc que gairebé no va poder presentar en directe, per problemes de salut que li van impedir cantar durant dos anys. També en aquest lapsus va gravar com a guitarrista el primer disc de Caritat Humana, amb el polifacètic Jair Domínguez al micròfon.

“Soc un malalt de la guitarra”, reconeix Robert Molina , que va passar per diversos grups de rock, entre els quals El Rey Amarillo –premi Joan Trayer 2003 de l’Embarraca’t de Figueres–, abans de decidir-se a debutar en solitari amb un disc en castellà, Tan cerca (2009) i de reinventar-se definitivament amb l’excel·lent Una mica de sort (2012). El rock i el pop-rock encara formen part del seu univers sonor.

El disc es va gravar a la sala Toni Montal de l’espai cultural La Cate de Figueres, on tenen lloc els concerts del cicle 66butaques. “Hi faig de tècnic de so algunes vegades i és un espai que sona molt bé, així que hi vaig portar els meus aparells per gravar el disc. Estic molt agraït a La Cate per haver-me cedit la sala i per tot el seu suport.”

En el nou disc , Molina toca guitarra elèctrica i acústica, baix, mandolina, teclats i percussió, però també l’acompanyen altres músics: el seu amic i col·laborador habitual Carles Serras (Senyor Mit, Strombers) hi intervé com a guitarra solista, i completen els crèdits Àngel Arias (guitarra i harmònica), David Gàlvez Anthrax (bateria), Raül Marc Portell (teclats), Jairo Ortiz (baix), Sergi Serrano (guitarra) i Maia Kanaan, que toca la viola a suau i final Si la veus, després de la tempesta perfecta de No en queda res.

Ara, Robert Molina ja té tota la seva discografia disponible en les principals plataformes digitals.