La caritat no és matar

Sense cap ànim de treure la feina a Carles Porta (Crims) i deixar per una estona aparcada la seva vena còmica i sorneguera que l’acompanya tot sovint a la seva tasca periodística, Toni Soler (Figueres, 1965) torna al vessant literari per escriure, novament, al voltant de la mort, Un bon cel (La Campana). Com a l’anterior llibre, El tumor, en què l’autor va tractar el tema del càncer per parlar per primera vegada de si mateix, el seu passat i els seus sentiments anys després de perdre el seu pare als setze anys, en aquesta ocasió també fa un acte introspectiu amb l’excusa de recollir un relat dels fets del malauradament cèlebre cas del zelador d’Olot que va matar onze ancians d’una residència geriàtrica. És a través de la reconstrucció dels fets i de l’acurat retrat de l’assassí que Toni Soler es qüestiona el perquè de la banalitat de la mort i, més enllà de la crònica negra, construir un relat molt personal en què a més de mostrar l’ànima de tots els personatges que entrecreuen la història obre la seva al lector, intentant aproximar-se a la seva pròpia visió de la vellesa i del concepte de vida digna.

“Parlar del cas de Joan Vila vol dir parlar de fer-se gran. Vol dir parlar del pas del temps, que és una qüestió inesgotable, ineludible, i a la vegada tan incòmoda [...[ És un tema que a mi em cou”, confessa Soler. Està segur que és qüestió de l’edat: “Però no puc excusar-me en el fet que pateixo la crisi dels cinquanta perquè ja l’he passada. Escrivim per vacunar-nos del que ens fa por.”

Un altre tema que toca, i que va ser polèmic en el seu moment –justament ara fa deu anys dels fets–, és la pregunta que es va fer molta gent aleshores de com pot ser que en un lloc tan bell i idíl·lic com la Garrotxa puguin aparèixer monstres. Ell ho té clar: “El mal pot néixer i deixar petja a qualsevol lloc.” I pel que fa a la possible simpatia pel diable, com la que no amaga l’advocat defensor que va portar el cas, Carles Monguilod, Toni Soler en tot cas manifesta empatia pel patiment que sofria Vila –un home amb tot un món interior complexe per analitzar–, però deixa clar que el que va fer és abjecte. “Escruix la banalitat amb què ho va fer!”, subratlla. I per si no queda clar, només cal llegir la carta final, oberta i a manera de conclusions, que serveix per tancar aquest assaig.