Cultura

Mark Haddon

Novel·lista

“A la família és on primer es torcen les relacions”

Gairebé sempre tinc inspiració, tinc idees, però la majoria no funcionen

€Mark Haddon (Northampton, 1963) es va fer famós gràcies al merescut èxit de la novel·la El curiós incident del gos a mitjanit (2003), protagonitzada per un jove autista. Ara, presenta El Dofí (Amsterdam en català, amb traducció de Núria Parés, i Salamandra en castellà, amb traducció de Patricia Antón de Vez), que és una versió de l’obra de Shakespeare Pèricles, príncep de Tir. El tema central és l’incest, amb abús a menors, tot i que també hi ha temes com ara la fugida, el conformisme, la redempció, la venjança... En definitiva, el sentit de la tragèdia humana, la de Haddon sumada a la de Shakespeare sumada a la llegendària.

He llegit que feia anys que tenia ganes de versionar alguna obra de Shakespeare i que va triar ‘Pèricles, príncep de Tir’ perquè no és gaire bona ni famosa i així se sentiria menys pressionat.
El més important per mi es trobar una idea que funcioni. Podria fer creure que des del principi tenia un pla i uns temes decidits, però no és cert. Em passo la vida buscant alguna idea que realment funcioni i, quan vaig llegir Pèricles, aquesta idea em va arribar i vaig pensar que tiraria per aquí.
I com va afrontar la versió?
Pèricles és una obra més o menys directa, més o menys clara, que parteix de llegendes i mites previs. Jo el que volia era escriure una obra que fos més difícil, més complexa. Per això vaig decidir fer servir dues línies temporals. Una que parla dels abusos sexuals, en l’actualitat, que volia que fos molt realista, perquè encara avui dia passa i a tot arreu. L’altra línia temporal està ambientada en el passat, perquè no em volia perdre les emocions de l’obra de Shakespeare, amb els naufragis, els duels d’espasa, les persecucions...
I encara hi ha una tercera línia.
Sí, tens raó, la tercera és quan trobem Shakespeare i Wilkins en l’època en què van viure, a cavall del segle XVI i el XVII.
Tècnicament, com va organitzar els canvis d’època?
Primer, vaig muntar un plànol enorme en paper. Vaig fer un gran dibuix amb les idees generals del que volia explicar. Després, ho vaig anar retallant i vaig posar totes les peces a terra, per poder treballar més còmode. És molt senzill i, alhora, molt complicat. M’agrada fer-ho així. [Mostra a la pantalla, perquè l’entrevista és telemàtica, una mena de mural ple de retalls de textos i de dibuixos que està fent servir per a una nova novel·la.]
I aquest plànol li va servir per poder escriure la novel·la.
Sí. Vaig escriure les tres línies temporals de manera independent i, després, les vaig anar alternant les unes amb les altres.
Aquests salts d’època recorden, llunyanament, ‘Orlando’, de Virginia Woolf, i vostè també parla de la condició femenina.
M’agrada molt Virginia Woolf, moltíssim, i també Orlando, però les línies temporals que es fan servir a Orlando són senzilles. Woolf se centra a mostrar l’amor per una altra dona, Vita Sackville-West, una aristòcrata i escriptora amb qui va mantenir una relació amorosa a finals dels anys vint.
Sí, i ‘El Dofí’ és més elaborat.
He intentat que dues èpoques estiguessin convivint, que anessin alhora. I ho he fet perquè penso que tots tenim la sensació que existeix un altre lloc. Que vivim en l’aquí i en l’ara, però que hi ha alguna cosa més. Tinc la sensació que hi ha un tel o una mena de membrana que podem travessar i accedir a aquest altre lloc, a aquest altre món. I això he intentat reflectir en aquesta obra. Per això hi ha dues línies temporals que estan convivint permanentment.
A més, atorga molt més protagonisme femení per ‘compensar’ l’obra original i els mites en què es basa i ‘castiga’ George Wilkins, un personatge real i sembla ser que repugnant.
Dono veu als personatges que no en tenien, com ara l’Angèlica i altres dones, i això ja és un objectiu moral elevat. D’altra banda, la part en què on surt Wilkins va ser dels fragments que més vaig gaudir escrivint. Una de les coses meravelloses que t’aporta escriure una novel·la és que pots fer el que vulguis. I això vaig fer, passar-m’ho molt bé recreant la mort de Wilkins.
‘El Dofí’ és el nom d’un vaixell, i en surten molts, en el text.
És cert, hi ha molts vaixells, però és que també hi són a l’original de Shakespeare. I també hi ha molts viatges, pel Mediterrani, i això implica vaixells. I encara hi ha un motiu més: si llegeixes manuals mariners del segle XVI, hi ha un munt de vocabulari tècnic, i a mi m’entusiasma.
A més de sobre l’obra de teatre i els precedents, s’ha documentat en temes com ara el pilotatge d’un avió, ocells marins, com se sacrificava un toro en l’antiguitat, el Londres del segle XVII...
Em documento molt, però sense sortir de casa. Quan fas viatges per documentar-te, al final, et sents obligat a afegir aquest material que t’ha costat tant de temps, diners i esforç. En canvi, avui pots fer tot això en línia. En pocs segons, ja pots consultar un mapa del Londres de l’època jacobina o un manual sobre vaixells de vela del segle XVI. Actualment, documentar-se és molt més econòmic, molt més ràpid i no et sents obligat a aprofitar tot el material que has recopilat, només la part que més interessa per al relat. Soc com un carronyaire dels detalls i ho faig tot des de casa meva.
Per tant, tot el que hi llegim és real, d’alguna manera?
No! Algunes coses me les invento, però com que dono tants detalls realistes, no es nota. [Riu]
La documentació sola no fa res, cal talent, i vostè narra amb una mena de ‘sensualitat’ que fa entrar el lector en el text, tant si és un fragment escabrós com si és poètic o mitològic.
Quan llegeixo un mite, un conte de fades, una obra de teatre..., moltes vegades, no fa la sensació que sigui real. En canvi, el que jo faig és plantejar-me què passaria si en una situació determinada hi hagués una persona de veritat, real, què diria, què faria. I això és el que he aplicat en aquesta obra.
Posi’m un exemple, sisplau.
El passatge en què la protagonista femenina és dins d’un taüt al fons del mar. Això a l’obra de Shakespeare no és més que un detall que passa de seguida. No veus l’interior del taüt, ni vius les sensacions de ser-hi dins amb el punt de vista del personatge. Doncs jo li he dedicat un capítol sencer.
Entre el 1987 i el 2003, va publicar uns vint títols infantils. Aleshores, el 2003, va arribar el seu gran èxit, ‘El curiós incident del gos a mitjanit’, i els darrers 17 anys ha escrit quatre obres més, totes per a adults. Com el va afectar aquell èxit?
Sempre he estat escrivint llibres per a adults. Abans d’El curiós incident... ja havia escrit cinc novel·les per a adults. Eren dolentíssimes. La primera que va funcionar va ser El curiós incident... Per tant, no hi va haver un canvi en els meus hàbits d’escriptura; el canvi va ser professional, com a escriptor.
El món de la família és ric, proper i alhora permet parlar de temes universals. Per això és tan present en les seves obres?
Tota la ficció, tota la literatura, parla de les relacions entre els éssers humans. I aquestes relacions on primer és torcen és a la família. Allà és on comencen a esquerdar-se i trencar-se d’una manera més complexa. És on les relacions humanes se sotmeten a una pressió més alta. Penso que les relacions que es mostren a les novel·les es modelen sobre la família. Per tant, dins la família és on comencen totes les tensions que després apareixen en les ficcions literàries. D’una manera més directa, com he fet jo, o més indirecta, com ho fan altres, però crec tots els autors escrivim sobre la família, d’una manera o altra.
De quina manera organitza la dedicació a la poesia, la pintura, la il·lustració i la narrativa?
Poesia ja no n’escric. La poesia que faig la incorporo a les novel·les. I tampoc faig il·lustració. Ara, només pinto i escric novel·les. I faig el que puc quan puc. Malauradament, passo molt de temps sense fer res, i això és bastant incòmode, francament.
Però per què no fa res? Per falta d’inspiració?
Gairebé sempre tinc inspiració, tinc idees, però la majoria no funcionen. Quan començo a escriure, la majoria dels textos que enceto els acabo llençant. Passo molt de temps amb el cap bullint d’idees i mirant de desxifrar quines d’aquestes idees es podran convertir en una història, en una novel·la.
Com a professor d’escriptura, es posa d’exemple?
A les classes, explico com escric, però de cap manera els dic als alumnes que han d’escriure així. Poso uns exercicis molt específics que serveixen perquè els alumnes arrenquin, es deixin anar per poder escriure més lliurement. Busco que desenterrin les idees estranyes que tenen dins del cap i així poder-les desenvolupar. Miro d’ajudar-los a escriure a ells, que descobreixin com els va millor fer-ho, no els ensenyo a escriure com ho faig jo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.