Música

Gemma Humet

CANTANT

“Volia un canvi sonor una mica bèstia”

El feminisme no són grans declaracions, sinó petites lluites diàries

Deu cançons –quatre de les quals, fetes a partir de versos d’Estel Solé, Roc Casagran, Mireia Calafell i Maria Mercè Marçal– integren el nou treball discogràfic de Gemma Humet (Terrassa, 1988), Màtria (Satélite K), un cant a les petites lluites diàries del feminisme que suposa, també, un eixamplament d’horitzons sonors per a la cantant. El disc està produït pel vigatà Jordi Casadesús, un músic al qual recorren cada vegada més artistes per a aquesta mena d’aventures, i inclou la musicació d’una lletra inèdita de Joan Baptista Humet i una cançó inspira en les protestes contra la sentència del procés.

Què representa ‘Màtria’?
És una reestructuració del terme pàtria, un neologisme que no m’he inventat pas jo, sinó que ja empraven referents feministes com ara Virginia Woolf i Isabel Allende. En aquest disc he volgut reivindicar els processos que podem viure les dones al llarg de la vida, entre els quals hi ha el de ser mare o el d’intentar trobar un espai de llibertat en aquest món patriarcal que ens envolta. Parlo també del sentiment de solidaritat amb altres dones, de la solitud… De les petites màtries, en resum, que construeixen el nostre dia a dia. El feminisme no és una qüestió de grans declaracions, sinó de petites lluites diàries, i d’això parla aquest disc.
Té dos fills. En què l’ha fet canviar com a artista, la maternitat?
Les prioritats canvien, i coses que abans consideraves superimportants ara les relativitzes. Això et passa en el terreny personal i també en l’artístic, perquè, al capdavall, si hi ha una cosa que et canvia com a persona, també et canvia com a artista. Si el teu dia a dia canvia radicalment, el terreny creatiu és lògic que es vegi afectat.
“Potser ser dèbil també és ser perfecte”, canta a ‘La mesura de la passió’.
Sí. Se’ns inculca des de molt petits que hem de ser perfectes. Hem de treure les millors notes, hem de ser les millors persones, hem d’anar al gimnàs i ser físicament perfectes… Vas fent i, al final, et planteges on ets enmig de tot això. I si estic malament, què passa? I si m’equivoco, què? La vida és plena d’oportunitats, i cal entendre que no passa res si estàs malament en un moment determinat. L’endemà potser ja t’aixecaràs millor.
Hi ha un canvi important, en l’aspecte sonor. Teclats, modificadors de veu, caixes de ritme... i ni una sola guitarra.
Feia temps que en tenia ganes. Al capdavall, em representa molt, ja que, jo, la guitarra, mai no l’he sabut tocar. Totes les maquetes que faig són amb el piano i és, per tant, al piano on neix tot. Tot i ser un disc molt diferent dels que havia fet fins ara, crec que és molt personal.
Jordi Casadesús (La Iaia, Núria Graham...) n’és el productor. Què buscava en ell?
Havíem coincidit alguna vegada, però no havíem treballat mai junts. Un dia, col·laborant en un tema de Coloma Bertran, una violinista a qui en Casadesús estava gravant, li vaig explicar el projecte que tenia al cap. Em va recomanar artistes que utilitzaven sintetitzadors de veu com el Vocoder, com ara Imogen Heap, i al cap d’uns dies em va escriure un correu i es va oferir a produir-me el disc. Li vaig ensenyar les maquetes amb què havia estat treballant amb una mica de por del que pensaria, ja que em ficava en uns terrenys que no dominava gens. Sí que tenia molt clar, però, que volia un canvi sonor una mica bèstia, sense perdre, però, les arrels d’on vinc, que són la cançó mediterrània i d’autor. En alguns moments tenia ganes d’estripar-ho tot, però tenia clar que no em podia perdre pel camí.
I per què, aquest canvi?
Fa deu anys que em guanyo la vida com a cantant i necessitava evolucionar cap a algun lloc per no trobar-me d’aquí a deu anys fent el mateix de sempre. Necessitava explorar, buscar reptes diferents... Tenia molt clar que, si me l’havia de fotre, ara era el moment.
‘Ales al vent’ és la cançó més ‘comercial’, per dir-ho d’alguna manera, que ha fet mai. No la temptava, el pop, en el sentit més radiofònic?
Em costa molt. I, de fet, no m’ho plantejo. A casa em poso a fer cançons i surten com surten. Alguna vegada ho he provat, però m’he sentit una mica ridícula. Crec que, després, a l’escenari, em costaria moltíssim defensar-ho.
Fa, en el disc, una cosa que no ha fet gaire sovint, que és adaptar un tema del seu oncle, Joan Baptista Humet.
Maria Salicrú [musicòloga] estava preparant un concert a Luz de Gas de cançons que no havien superat la censura franquista i em va proposar musicar aquest tema del meu tiet, del qual, tanmateix, només existia la lletra, ja que la música s’havia perdut. En un primer moment li vaig dir que no, perquè era una cançó que ja havia existit i tenia por d’entrar-hi des d’una perspectiva equivocada, a banda que em feia una mica de respecte que fos del meu tiet.
L’ha cantat escasses vegades, de fet.
Sí, he tingut sempre una mica de por del fet que se’m pugui acusar d’oportunisme. Em sabria molt de greu.
No s’acaba d’entendre gaire per què ‘Solitud’ no va passar la censura...
No, jo tampoc ho entenc! En parlàvem amb la família i no ho entenem. Potser perquè parla de la terra… no ho sé. Hi hem donat moltes voltes, així que, si algú, escoltant-la, hi troba alguna pista, que ens ho digui [riu].
La que sí que hauria tingut molts números de no passar la censura és ‘Ara’.
Sí, en vaig fer la lletra poc després de la sentència del procés, ara fa un any. És un tema sobre memòria i llibertat, dos termes que ens ajuden a construir el futur i a no repetir coses que no s’haurien de repetir.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda