Obrir els ulls

El CCCB ha pogut acabar obrint l’exposició del concurs de fotoperiodisme més prestigiós, el World Press Photo (es podrà visitar fins al 20 de desembre). “Hem estat treballant malgrat la incertesa com un acte de resistència i de militància”, sosté la seva directora, Judit Carrera, solidaritzant-se amb els cinemes, els teatres, les sales de música i tots els espais “castigats” pels gestors de la pandèmia.

La crisi del coronavirus dota aquesta edició de la mostra d’una significació especial. D’entrada, perquè força una reflexió sobre “els límits del fotoperiodisme”. “La pandèmia ha monopolitzat la imatge i ha invisibilitzat molts conflictes”, remarca Carrera. Aquest World Press Photo, que ha premiat les millors fotografies del 2019, ha esquivat la irrupció de la Covid-19 i els seus perllongats efectes durant el 2020, tot i que Silvia Omedes, la directora de la Fundació Photographic Social Vision, organitzadora de l’exposició, adverteix que sí que tracta “els grans temes que ens hi han portat”. El canvi climàtic, per exemple. El projecte sorprenentment més visionari és el del fotògraf sud-africà Brent Stirton sobre la relació dels humans amb la fauna salvatge. A Pangolins in crisis, denuncia la comercialització il·legal d’aquest mamífer escamat que podria haver estat el primer transmissor del SARS-CoV-2 a una persona.

Les desigualtats de gènere, l’odi i de manera intensa les protestes ciutadanes són altres qüestions que han abordat els autors mereixedors de reconeixement en aquest concurs de matriu holandesa que es va crear el 1955. A Barcelona, és el setzè any que hi té una cita.

Els clams d’indignació popular és també el tema de la guanyadora absoluta del World Press Photo. La fotografia de l’any 2019 és del japonès Yasuyoshi Chiba i mostra un jove en les manifestacions contra el govern de Khartum (Sudan) recitant poesia, il·luminat pels telèfons mòbils d’una munió de ciutadans. Aquest traspuament líric de la protesta, com un cant d’esperança, és el que va seduir el jurat.

“Els criteris per premiar les imatges és que han de ser estèticament bones i han d’explicar una història”, explica Babette Warendorf, de l’equip de l’organització. Les 44 fotografies guanyadores n’expliquen un munt, d’històries, que malauradament molt sovint són silenciades pels grans mitjans de comunicació. D’això en pot parlar el fotoperiodista barceloní Ricard García Vilanova, tercer premi en la categoria de temes d’actualitat per una fotografia sobre les manifestacions a l’Iraq que van començar a finals del 2019, i que no es va publicar mai. García Vilanova defensa el paper del World Press Photo com a altaveu de tants i tants conflictes que informativament “no tenen cap repercussió”. I reivindica la figura del freelance, un David contra Goliat, és a dir, contra les grans agències. “No treballen en igualtat de condicions. Hem de fer un esforç molt més gran i no tots poden fer-lo perquè és inviable econòmicament”, raona.

El certamen en va distingir un altre, de fotògraf barceloní, Ramon Espinosa, en la categoria de notícies d’actualitat, per una fotografia que revela la devastació que va causar l’huracà Dorian. I del context espanyol el sevillà Antonio Pizarro va ser seleccionat en l’apartat de naturalesa amb una fotografia d’un linx ibèric.

74.000 imatges de 4.000 fotògrafs de 125 països es disputaven els premis. “El fotoperiodisme és una eina de sensibilització social i el World Press Photo, una garantia de veracitat que ens proporciona una opinió crítica i lliure del que està passant al món. Ens fa obrir els ulls”, raona Omedes.

Per facilitar l’accés als continguts de l’exposició a aquells que no la puguin visitar presencialment al CCCB, Photographic Social Vision s’ha aliat amb la plataforma Filmin per poder assistir a unes visites guiades en línia, a partir del 18 de novembre.