L’illa dels discjòqueis
Luis Costa i Christian Len revisen a ‘Balearic’, un llibre amb una vuitantena de testimonis, el paper mundialment pioner d’Eivissa en la cultura de club
Eivissa, per molts tòpics i prejudicis que continuï arrossegant, ha jugat un paper fonamental en l’evolució mundial de la música electrònica. Ho posen en relleu, a Balearic (Contra), els discjòqueis i periodistes catalans Luis Costa i Christian Len, que repassen la història de la cultura de club a l’illa pitiüsa en un potent relat oral de 560 pàgines construït amb una vuitantena d’entrevistes, tant de propietaris de locals, promotors i discjòqueis vinculats llargament a l’illa com de personalitats (Irvine Welsh, autor de Trainspotting; Julien Temple, director d’Ibiza: The Silent Movie; Peter Hook, músic de Joy Division i New Order, etc.) que reconeixen Eivissa com a etern refugi de llibertat i creativitat. “Molta gent ha comprat sempre la idea d’Eivissa com a paradís de l’excés, que és una idea, evidentment, que existeix. No obstant això, l’experiència de club que proposa Eivissa, que, en el fons, és la de compartir un ball, una celebració de vida, amb una comunitat, jo no l’he trobada en gaires altres llocs”, reconeix Len, que admet, tanmateix, que, “tal com passa en tantes altres coses de la vida”, molts ideals, a Eivissa, s’han vist corromputs pel capitalisme més salvatge i una cultura VIP que, amb els anys, ha anat guanyant terreny a les discoteques. “Eivissa és un dels focus pioners quant a cultura de club mundial”, resumeix, però, sense embuts, Costa, que, fa tres anys, a Bacalao, una altra ambiciosa història oral publicada a Contra, ja va intentar circumscriure la música de ball a la València dels anys vuitanta i noranta més enllà de la visió deformada i sensacionalista que se n’havia donat fins aleshores. “A València, tot plegat va quedat estancat a mitjan anys noranta. Però, a Eivissa, en canvi, la cultura de club va acabar convertint-se en un model planetari de negoci”, hi afegeix.
El so ‘Balearic’
Entre els anys 1984 i 1985, apunta Costa, Eivissa, amb figures com ara Alfredo Fiorito (un discjòquei argentí que va “sentar càtedra” al club Amnesia) ja va ser el focus d’una revolució en la manera com punxaven els discjòqueis. “Va significar un salt exponencial –assegura Costa–. Quan a Eivissa es feien les primeres mescles, al Regne Unit, en canvi, encara s’escoltaven rare groove i acid jazz.” L’arribada, l’any 1987, d’un grup discjòqueis britànics, amb Paul Oakenfold al capdavant, que, en tornar al Regne Unit, muntarien clubs dominats per allò que havien descobert a Eivissa, va marcar, d’altra banda, un altre punt d’inflexió. “És evident que la llavor de l’acid house, per exemple, va germinar a la illa –afirma Len–. A Eivissa van assentar-se moltes bases de la cultura de club.”
Balearic és l’etiqueta comercial amb què els britànics van voler treure rèdit de tot el que s’havien endut de l’illa. Una etiqueta que dona nom al llibre però que no està exempta de conflictes i contradiccions. “César de Melero [tota una institució a les cabines de l’illa des de començaments dels anys vuitanta], tan bon punt li va arribar el disc que havien fet els anglesos, Balearic Beats, el va llençar a les escombraries –apunta Costa–. Ni se’ls mencionava, ni se’ls agraïa res, però, a més, les cançons eren les que havien estat punxant ells. El nucli dur sempre ha defensat que, més que un estil musical, el Balearic és una manera de punxar deslliurada de prejudicis, amb actitud positiva i llibertat.”
Costa i Len, però, per explicar el fenomen de la cultura de club a Eivissa es remunten fins als anys cinquanta, quan hi havia un club, el Domino, on artistes, exmilitars i estibadors, entre muntanyes d’haixix, escoltaven jazz “extrem i modern a volums considerables”. Anys més tard, Eivissa serviria d’inspiració per a Can, Mike Oldfield i David Bowie, seria l’escenari de la pel·lícula More de Barbet Schroeder, amb banda sonora de Pink Floyd, i esdevindria un lloc mític per al moviment hippy. “Era necessari explicar la història de l’illa des d’aquests anys, que són en els què Eivissa s’obre al món. Sense aquest moment no es podria explicar la resta. L’esclat de la cultura de club no va ser fruit de cap casualitat”, resumeix Len.
A Balearic es recorden clubs com ara Pacha, Amnesia, Ushuaïa i Café del Mar, es reconstrueix, en ple auge de l’èxtasi, la visita de New Order i es lamenta, entre la vuitantena d’entrevistes, una absència: la de l’empresari i expolític del PP Abel Matutes, que va declinar reiteradament participar-hi. “Hauria estat bé, perquè, com diu molta gent, és l’amo de l’illa –etziba Len–. Els Matutes són amos de molts espais d’Eivissa, van tenir participació en molts clubs i la Banca Matutes, de fet, va ser la que va fer possible que els hippies que havien acabat a la illa rebessin els girs bancaris dels seus pares!”
