Llibres
Imma Monsó
Novel·lista
“Vivim una onada de neopuritanisme”
Sopar de la Nit de Nadal en una antiga borda rehabilitada, al Pirineu lleidatà. La protagonista, de prop de seixanta anys, es planteja com dir que vol deixar d’organitzar aquell sopar, com ha fet els darrers vint anys. També arribats de Barcelona, hi ha la seva germana, una mica més jove, amb el marit i els dos fills –un d’adolescent i l’altre més gran– i una dona del poble, antiga minyona, es podria dir, que té 99 anys i sempre celebra el Nadal amb ells. També hi ha la presència, en format de records i d’urnes amb les cendres, dels pares de les germanes. Sobretot del pare, de caràcter fort. Només hi falta una cosa, la pilota de carn picada del caldo.
Amb aquests elements, Imma Monsó (Lleida, 1959) ha escrit Germanes, publicat per Univers amb il·lustracions d’Ignasi Font. En espera que enllesteixi la novel·la que fa anys que escriu, és el 13è títol de l’autora de Tot un caràcter i Un home de paraula, Premi Nacional de Cultura a la trajectòria el 2013.
Les relacions de família son una immensa font de trames (i de drames) i les dates nadalenques acceleren i concentren tot d’emocions... Per això situa l’obra en una Nit de Nadal?
Sens dubte. El Nadal, en la meva experiència, no té terme mitjà, o l’esperes o el rebutges, o t’agrada o t’horroritza. En general, hi tenim una relació contradictòria. Pel que fa a les trobades familiars, a les relacions de família, literàriament parlant, m’hi trobo com peix a l’aigua.
El to podria ser d’obra de teatre, però vostè no n’ha escrit...
És cert, m’ho han dit sovint, que escric com per al teatre. Però mai no m’hi he decidit. Deu ser perquè no m’imagino treballant en equip. Soc terriblement indisciplinada.
Que sigui un text breu era previst o va ‘sortir’ així?
La idea conte de Nadal va ser la proposta de l’editora i em va fer gràcia. La veritat és que em venia molt de gust un Nadal de ficció, gairebé més que un Nadal real. Així és que vaig fer una pausa a la novel·la que porto escrivint des de fa uns anys i em vaig posar al conte, que va ser una alenada d’aire fresc. Va ser escrit la tardor de l’any passat i el vaig acabar just quan començava la pandèmia. Ara m’adono que, en una certa manera, a través del personatge del Cunyat, és premonitori.
Hi llegim que “s’escriu per viure vides que no pots viure”? No les pot viure vostè o els seus lectors? O tots plegats...?
Fa anys vaig respondre que “un escriu per viure altres vides” a una pregunta semblant, però he ampliat la perspectiva: crec que una escriu per viure allò que mai no pot viure en el present vital. És a dir, per molt que visquis la vida, el que es viu en l’escriptura i, més particularment en la ficció, és tota una altra experiència, una experiència completament diferent que intensifica l’experiència viscuda en la realitat.
I això, per què?
Perquè mentre vivim estem ocupats vivint, i això és molt cansat i, a més, està sotmès a molt de soroll, a moltes distraccions. Mentre vivim no podem reflexionar sobre el que veiem, diem o fem. Quan ho revius en la intimitat pròpia de la soledat pots treure el suc més concentrat del que has viscut.
La frivolitat no domina les converses. Entre plats i records, es parla d’experiències ‘post mortem’, metafísica, música dodecafònica, poesia, crionització...
No hi ha temes frívols o seriosos, qualsevol tema es pot tractar amb frivolitat o amb rigor. En el cas que ens ocupa, per damunt de tot es tracten amb humor. Darrere de l’afició del Nen per la música dodecafònica hi ha una manera de ressaltar el costat còmic de l’oposició entre cultura popular i cultura elitista; darrere la crionització que vol pagar-se el Cunyat hi ha l’obsessió de la nostra societat per la salut i la profilaxi; darrere la metafísica hi ha la història d’un home que estimava les lletres de jove i que ha estat apartat de la poesia per un èxit empresarial que, el pobre, no és capaç de frenar.
I són temes habituals dels seus sopars amb més colla?
A mi m’agraden les trobades on els temes es tracten amb rigor i amb humor, perquè la frivolitat, no sé ben bé en què consisteix. Ara, també et diré que sovint als sopars convencionals m’hi avorreixo. M’he passat la vida dissimulant i traient el fetge per la boca per fer veure que m’ho passava bé, però mai no ho aconseguia, sempre m’acabaven preguntant: “Que t’avorreixes?”, i em sabia molt greu, perquè jo m’esforçava moltíssim per no adormir-me... Així és que hi ha sopars que he decidit evitar-los perquè pateixo molt quan faig sentir malament algú.
La protagonista té la teoria que “tothom obté de la vida el que vol encara que no sàpiga que ho volia”. És teoria de personatge o d’autora?
[Riu.] Posem que casualment penso una cosa semblant. Però no ho puc dir com a autora, no podria afirmar una teoria tan cruel sense fer un estudi en profunditat... Per això ho diu un personatge, perquè l’autor de narrativa no fa teories generals, només il·lumina aspectes de mons particulars.... Dit això, és possiblement cert per a molta gent, això que diu la Rita.
Fa l’efecte que s’ho ha passat bé amb els malnoms que el pare de les germanes posava als pretendents...
Els malnoms em diverteixen. En aquesta onada de neopuritanisme que vivim és probable que aviat siguin políticament incorrectes i la neocensura els prohibeixi, així és que aprofito per fer-los servir tant com puc.
I ara, la pregunta més important: què passa, amb la pilota de carn picada del caldo?
Sempre em passa que les escenes literàries més inversemblants que he escrit són precisament les que he viscut. Potser per això m’atreveixo a escriure-les, perquè si el lector no s’ho creu, almenys jo sé segur que ha passat i en soc testimoni. Fa set anys em va desaparèixer un botifarró de Terol, d’aquells d’arròs; me l’havien portat uns amics. El vaig posar a la nevera quan vaig tornar de sopar amb ells i l’endemà no hi era. Mai més no va tornar a aparèixer.
Sembla un ‘poltergeist’...
Et juro que és l’únic fet paranormal que m’ha passat a la vida, però és irrefutable. Quan vaig pensar en el conte de Nadal, vaig veure clar que hi havia de posar el sentiment de perplexitat que em va dominar els dies següents a la desaparició: durant dies vaig buscar a Google “desapariciones misteriosas” i en vaig trobar un fotimer, em va deixar molt alarmada que a la gent li desapareguessin tantes coses de manera inexplicable.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
