El llibre que Pla no havia d’escriure

No és el millor Pla, però tampoc era el millor moment. El 1938, l’escriptor, que havia fugit de Barcelona l’octubre de 1936, és a Roma, compartint taula al cafè Greco amb altres refugiats catalans de l’òrbita de Francesc Cambó, i ha començat a escriure a petició del mecenes un llibre sobre la República. No és un encàrrec innocent, sinó una obra de propaganda del catalanisme conservador amb l’objectiu manifest de desacreditar el bàndol republicà davant l’opinió internacional i legitimar, per tant, el cop d’estat franquista. Els detalls de la feina es devien concretar a Montreux, la residència suïssa de Cambó, a finals de 1937, i Josep Pla va lliurar-s’hi disciplinadament els mesos següents, entre altres raons perquè li anava la subsistència, com recordarà amb certa arrogància el seu protector en una carta a Joan Estelrich del 10 de maig de 1938: “Vaig ser jo qui, per a justificar decorosament una subvenció que li permetés viure a Roma, vaig encarregar-li que escrivís per a mi un llibre sobre la República.”

Serà el llibre “maleït” de Pla, el seu llibre “negre”, tal com el qualifiquen Josepa Gallofré i Xavier Pla, que acaben de publicar a Destino el manuscrit original, en català i inacabat, descobert fa poc en aquest pou de sorpreses que continua sent l’arxiu personal de l’escriptor. Per als investigadors va ser una troballa extraordinària, perquè d’aquesta obra desgraciada, sobre la qual s’ha estès una ombra de reprovació, com remarca Gallofré, només se’n coneixia l’edició en castellà, en quatre volums, apareguda entre el 1940 i el 1941 i mai més reimpresa. L’aparició recent d’aquestes 114 quartilles escrites a mà, perfectament acabades, numerades i ordenades per capítols, que correspondrien a tot el primer volum de l’edició castellana i a bona part del segon, ha permès resseguir l’origen del projecte, el procés de treball de Pla (“un particular patch-work textual” per encabir-hi en llargues tirallongues els discursos dels líders republicans) i les variacions respecte de l’obra finalment publicada, que són “substancials”, segons han constatat els experts. Convindria confrontar detingudament les quartilles amb els volums editats, per esbrinar fins a quin punt es va alterar l’original català, més enllà del canvi de llengua, però tant Pla com Gallofré avancen que s’hi detecta l’eliminació de la “perspectiva catalanista” amb la qual havia estat escrita, de manera que s’esfumen capítols sencers, com el que Pla dedicava a la “concòrdia” promoguda per Cambó, i es rebaixa o directament s’omet el simple nom de Catalunya, que passa a ser “la región catalana”.

Qui va traduir les quartilles manuscrites de Pla continua sent una incògnita (ell mateix?, un altre subaltern de Cambó?), però ja no ho és tant qui va potinejar el text per suprimir-ne els passatges inconvenients amb vista a la publicació, el 1940. L’edició que acaba de presentar Destino de la Història de la Segona República espanyola incorpora, a banda dels pròlegs aclaridors de Gallofré i Pla, dos dels millors experts en l’obra planiana, l’informe que Ignasi Agustí, aleshores director de Destino, va enviar a censura perquè s’autoritzés la publicació de l’obra i en el qual deixa clar que s’ha aplicat a consciència per ’“eliminar toda visión demasiado personal del autor” amb un aclaridor “he pulido, limado y recortado a mi antojo.” No és l’única intervenció a què seria sotmès el manuscrit. Mentre l’escrivia, Pla estava obligat a anar-lo enviant, quartilla a quartilla, des de Roma a Montreux perquè Cambó el revisés i l’hi retornés amb les esmenes pertinents, abans que Adi Enberg, la parella de l’escriptor i secretària del mecenes, el mecanografiés amb les correccions. Aquests detalls afloren en les set cartes inèdites que Cambó adreça a Pla i que s’han transcrit també en apèndix, junt amb algunes de les que van intercanviar el mecenes i Estelrich a propòsit dels mèrits de Pla com a agent de propaganda, “pel seu esperit càustic i la seva gràcia literària”, diu Estelrich, enfront dels seus dots per a l’espionatge, sobre els quals es mostra escèptic.

Podia reconèixer Pla com a creació pròpia una obra tan supervisada? El que se sap del cert és que, la primavera de 1940, va temptejar pel seu compte l’editorial Calpe per publicar-ne una versió en castellà (cosa que motiva la carta ofesa de Cambó a Estelrich ja citada), i que encara l’any 1965, mentre planificaven amb Josep Vergés la llista de volums que tindria l’Obra Completa, va gosar preguntar: “¿Què s’ha de fer de la Història de la República?” El silenci de Vergés hauria acabat excloent aquell llibre incòmode del llegat canònic de l’escriptor, que de tota manera semblava tenir-lo en consideració.

Sigui un “plec de càrrecs” o una “requisitòria agra i violenta” contra la República, tal com el defineixen Gallofré i Pla, no es pot perdre de vista que aquest és un text escrit durant la guerra però publicat en la postguerra, remarquen els editors; és a dir, quan el catalanisme, ni que fos conservador com el que encarnava Cambó, ja no podia fer-se cap il·lusió sobre el paper que li tenia reservat el nou règim. “És l’obra d’un escriptor, no d’un historiador”, adverteix Josepa Gallofré, que la deslliga de les servituds d’un “encàrrec mercenari” (“Pla no era pas fàcil de junyir”) i al mateix temps desmenteix que es tracti d’un text franquista: en tot cas, és una obra promoguda per “adeptes”, matisa. “La seva visió de la República, que havia viscut intensament com a corresponsal, pot enfosquir la seva imatge política, però no el seu compromís amb el català i amb el seu públic”, afegeix la professora, que veu en aquesta Història de la República, estretament relacionada amb el Madrid (1933), “el punt final de la col·laboració de Pla amb el catalanisme conservador, que havia començat el 1928”. En la mateixa línia, Xavier Pla considera que “el lector d’avui no ha d’oblidar el context, que es tracta d’un escrit de guerra, una obra de combat, en un temps de màxima polarització ideològica”. I va més lluny: “Hi ha una certa idealització dels anys trenta que ens impedeix veure el moment tràgic en què Pla l’escriu, enmig del brogit dels feixismes i de la imminència de la Segona Guerra Mundial.”